Jardins de despietada memòria

El de l’autoficció és un gènere literari que pot arribar a ser molt arriscat per la seva capacitat d’abordar les diferents, múltiples i esquinçades possibilitats del jo a partir d’una expressió que combina fets reals amb fabulació. Una de les seves intencions és bastir una sèrie de confusions enigmàtiques que facin trontollar els discursos oficials, i superficials, a través de textos incomodadors que mostren la dislocació que produeix el xoc quan ens traiem les diferents màscares amb què ens ocultem mentre vivim. O almenys aquest és, o hauria de ser, un dels seus objectius fundacionals, però en literatura catalana aquesta forma narratològica sovint ha fugit d’aquest atrevit principi per caure en la conyeta privada o en la masturbació baratera. No és el cas de la poeta, traductora i narradora Rosina Ballester, que publica la segona part d’una trilogia novel·lística consagrada als seus records ferotges, implacables, exposats amb una destra i ferma voluntat estètica i amb un punt de bàrbara crueltat, bàsicament perquè diu les coses pel seu nom tot destruint qualsevol mostra d’hipocresia. Es tracta de Restitució, que veu la llum gràcies a l’Editorial Trípode després que AdiA Edicions difongués fa uns anys Liquidació: tots dos són llibres captivadors i terribles.

Amb una impietat que recorda la d’Antònia Vicens, Rosina Ballester explora, entre la confessió descarnada i un tremendisme de profundíssima densitat lírica, fets tràgics com el suïcidi d’un germà o les conseqüències d’una violació, així com la difícil relació amb parelles i fills, tot per bastir una novel·la marcada per l’hermetisme i amarada de metàfores extremes. Així la veu narradora sent una compassió infinita per les gallines, perquè les identifica amb totes les dones que han estat víctimes dels cicles ovulatius, i empara la seva tasca amb la d’una jardinera, ja que entén els jardins talment un símil perfecte de la memòria i de l’escriptura: “Escriure del jardí no és més que dir tot el que sé de la meva vida enfront del mur dels altres.” Com el Prospect Cottage de Derek Jarman, el de Rosina Ballester es troba entre una mar i dues centrals nuclears, per tant és alhora una llar i una amenaça, un refugi i una selva.

L’obra de la darrera guanyadora del Premi Nobel de literatura, Annie Ernaux, dialoga molt bé amb aquest volum de dones consagrades a les cures i a les maternitats salvatges. També abunden ecos de Dickinson, Baudelaire, Woolf, Proust o Gornick. Tant Liquidació com Restitució són llibres en què cada pàgina funciona com un destapament de doloroses capses de secrets, són obres que burxen i escorxen i ho fan amb una exquisida voluntat d’aconseguir capturar tota la bellesa que s’amaga dins la jungla de l’horror.