Literatura
Suplements03/07/2024

Jeferson Tenório: "És horrible passar por cada vegada que veig un policia"

Escriptor

BarcelonaColpit per la mort abrupta del pare, professor de literatura de 52 anys, es proposa reconstruir-ne la vida. D'aquesta manera s'adona com el racisme estructural de la societat brasilera ha marcat un home que mai va tenir l'oportunitat de fer el que hauria desitjat. "La majoria de coses importants de la teva vida sembla que han succeït alienes a la teva voluntat", llegim a L'altra cara de la pell, de Jeferson Tenório, primera novel·la de l'autor brasiler que arriba en català, gràcies a la traducció de Josep Domènech Ponsatí i l'edició de L'Agulla Daurada. Nascut a Rio de Janeiro el 1977, Tenório ha visitat Barcelona recentment per participar en el Festival de Literatura Llatinoamericana KM Amèrica, coorganitzat per Casa Amèrica i Biblioteques de Barcelona.

L'altra cara de la pell és la seva tercera novel·la, i es va publicar al seu país el 2020. ¿Com connecta amb els seus llibres anteriors, O beijo na parede (El petó a la paret, 2013) i Estela sem deus (Estrella sense Déu, 2018)?

— Un estudiant de doctorat les va estudiar fa poc i diu que són una espècie de trilogia de l'abandonament. Tots els personatges estan marcats per l'absència del pare i també per un abandonament social, cultural i econòmic.

La vida del pare del Pedro acaba de forma abrupta, però l'accident amaga una realitat més inquietant.

— Volia escriure sobre la mort de persones negres al Brasil: som objectius recurrents de la policia. Els nostres cossos són observats amb suspicàcia per les forces de l'ordre cada dia. I no hi ha dia que passi en què no mori algú negre.

L'altra cara de la pell ens explica com és d'important prendre consciència de la negritud. Del procés de "dominació" i de "denominació de les pells". El pare del protagonista hi arriba a través de l'aula: és un professor qui li obre els ulls.

— Cada vegada que diem negre a algú li estem amputant part de la identitat.

Cargando
No hay anuncios

¿A la seva generació també li va costar tant prendre aquesta consciència com li passa al pare del llibre?

— A nosaltres també ens va costar, encara que vinguéssim d'un context diferent. En el meu cas concret, no vaig adquirir una certa consciència racial fins als 30 anys. I hi vaig arribar gràcies a l'amor per la literatura, que vaig descobrir també tard, quan en tenia 24, gràcies a un llibre de contes meravellós de Rubem Fonseca que es diu Feliz ano novo [Bon any nou, 1975].

Va acabar doctorant-se en teoria de la literatura. Quin tema va escollir?

— La representació del pare en les literatures lusoafricanes. Partia de la idea que els pares occidentals eren més absents, violents i dramàtics. Els pares africans, en canvi, eren més col·lectius i amigables.

A quina conclusió va arribar?

— Siguin occidentals o africans, tots els pares causen algun tipus de trauma als seus fills.

Igual que el pare de la novel·la, vostè es va dedicar a la docència, oi?

— Sí. He estat professor durant dinou anys. Tota una vida. Ser professor de llengua i literatura m'ha permès acabar escrivint novel·les, n'estic convençut. He tingut relacions amb alguns alumnes que han sigut fonamentals per a mi.

Cargando
No hay anuncios

Potser per això els seus narradors són tan joves.

— Segurament. Els joves m'han ensenyat que és necessari ser valent. A El petó a la paret el protagonista era un nen de 10 anys i a Estrella sense Déu, una adolescent entre els 13 i els 16 anys. A L'altra cara de la pell és un jove de 22 anys.

El pare de L'altra cara de la pell mai arriba a tenir prou confiança per dedicar-se a escriure.

— Arribar a controlar la pròpia vida m'ha preocupat i em preocupa molt encara. Potser per això he estudiat a fons l'existencialisme a partir d'autors com Sartre i Nietzsche. Per als escriptors negres l'existencialisme és fonamental. Ens interessa perquè és una filosofia que aborda de quina manera podem arribar a controlar les nostres vides.

Vaig llegir que una de les raons per les quals s'ha dedicat a escriure és per denunciar la violència policial que vostè mateix ha patit. És així?

— Sí. Els cossos negres sempre estan en risc. Fa dos mesos era en un parc amb un fotògraf del New York Times. Em dedicaven un reportatge i m'havien de fer una sessió de fotos. Un cotxe de policia es va aturar, en van sortir dos agents i em van demanar la documentació apuntant-me amb les armes.

Cargando
No hay anuncios

Deu ser horrible haver de viure així.

— Ho és. És horrible passar por cada vegada que veig un policia.

La realitat que vostè descriu és la del sud del Brasil.

— Estats com Paranà, Santa Catarina i Rio Grande do Sul són molt racistes. Encara hi ha molts casos de persones negres que truquen a la policia per denunciar un atac i quan la policia arriba els detenen a ells.

Encara viu a Porto Alegre, capital de Rio Grande do Sul?

— No, he marxat a Sao Paulo. El meu fill, en canvi, sí que hi viu.

Cargando
No hay anuncios

I què li ha explicat sobre la policia?

— Amb la seva mare li hem parlat molt sobre com s'ha de comportar al davant d'un policia. No l'ha de mirar mai als ulls directament. Ha d'evitar fer qualsevol moviment ràpid davant seu. Sempre que surti de casa ha de portar el carnet d'identitat a sobre. Se'ns fa difícil explicar-li tot això, però és necessari. És un manual de supervivència.

L'altra cara de la pell ha estat censurat fa uns mesos en diversos estats del Brasil com a lectura d'institut perquè "l'obra conté expressions inadequades per a menors". Què en pensa?

— Han atacat el vocabulari i el suposat contingut sexual del llibre, que és inexistent, per emmascarar el rebuig a la crítica a la policia que hi faig, i també per la denúncia del racisme. Encara que Bolsonaro ja no governi, el discurs de la ultradreta té molt de pes, ara mateix, al Brasil: encara que tinguem més informació sobre les desigualtats econòmiques, socials i racials, la nostra societat és més conservadora, racista i masclista que fa uns anys.

No ha millorat, el panorama, des que Jair Bolsonaro va deixar de ser president?

— L'única diferència és que el govern de Bolsonaro promovia directament la violència. El feixisme continua ben viu: primer censura els llibres, després els crema... i al final acaba cremant les persones.