Jennifer Hudson: “Tot artista hauria de conèixer Aretha Franklin, sobretot si vol arribar a ser un dels grans”

Jennifer Hudson va tenir temps de sobres per reflexionar sobre com encarnaria Aretha Franklin a la gran pantalla. El 2007, poc després que Hudson guanyés l’Oscar a la millor actriu secundària per la seva interpretació d’una cantant d’un grup femení a Dreamgirls, Franklin li va expressar el seu desig que la interpretés a ella en una pel·lícula biogràfica. Així va començar una amistat plena de converses setmanals que duraria una dècada.

Com Franklin, Hudson va cantar a l’església des de petita i ha traslladat el virtuosisme propi del gòspel a les seves cançons pop. A més, també com Franklin, que va veure com la seva mare moria als 34 anys d’un atac de cor, Hudson va patir una pèrdua sobtada i devastadora: la seva mare, el seu germà i el seu nebot van morir assassinats el 2008 a Chicago. Al llarg de la seva carrera, Hudson ha homenatjat Franklin repetidament: va triar una cançó seva per presentar-se a l’audició d’admissió a American idol el 2004, i el 2018 va cantar Amazing Grace al seu funeral. Ara Hudson interpreta la seva amiga a la cinta biogràfica Respect, que s’ha estrenat aquesta setmana als Estats Units i el 24 de setembre està previst que arribi a les pantalles espanyoles.

“Tot artista, tot músic hauria de conèixer l’Aretha, especialment si vol arribar a ser un dels grans”, comenta Hudson en una videoconferència des de casa seva, a Chicago, mentre el Macavity, el seu gat gris, es passeja per darrere. “D’alguna manera, l’Aretha sempre ha estat present a la meva vida, fins i tot en moments en què no n’era conscient”.

Explicant les decisions que va prendre per interpretar-la, Hudson comenta que la pel·lícula li ha fet entendre fins a quin punt Franklin havia sigut un referent. “La nostra música d’església es basava exclusivament en la seva obra. L’Amazing Grace que jo cantava a l’església des de petita era el del seu disc Amazing Grace. No hi vaig caure fins que ens vam posar a documentar-nos per a la pel·lícula”.

Hudson, que té 39 anys, és alhora protagonista i directora de producció deRespect. El film és una crònica de la vida de Franklin que recorre la seva infantesa com a prodigi vocal que cantava a l’església al costat del seu pare, l’il·lustre reverend Clarence L. Franklin; el seu embaràs als 12 anys; els anys de frustració en què cantava standards de jazz a Columbia Records; la seva ascensió rutilant com a Reina del Soul a Atlantic Records, i les pressions i l’alcohol, que amenaçaven tot el que havia aconseguit. La història acaba el 1972, amb Franklin reivindicant la música religiosa de les seves arrels i gravant en directe el seu emblemàtic àlbum de gòspel Amazing Grace.

Respect és la primera pel·lícula que dirigeix Liesl Tommy. Nascuda a Sud-àfrica durant l’apartheid, Tommy té una llarga experiència teatral. Ha dirigit clàssics reinterpretats i guions nous amb càrrega política, com ara Eclipsed, una obra sobre les dones durant la guerra civil de Libèria amb la qual va ser candidata al Tony a millor director. Per al guió de Respect, Tommy va recórrer a la dramaturga Tracey Scott Wilson, l’avi de la qual era pastor protestant.

“Quan explicava la idea que tenia de la pel·lícula -relata Tommy- deia que havia de començar en una església i acabar en una església. La pel·lícula anava de les dificultats de la dona que tenia la millor veu del món per trobar la seva veu. Volia saber com pot ser que algú cantés amb tanta intensitat emocional”.

“Hi ha moltíssima gent que té una veu espectacular -afegeix-, però ella és l’única que interpreta les cançons com ho fa. No crec que et puguis convertir en la Reina del Soul si tens una vida fàcil. Si cantava d’aquella manera, era gràcies a haver viscut certes experiències”.

Després de la seva mort el 16 d’agost del 2018, Franklin va tornar al primer pla. Aquell mateix any es va publicar finalment la gravació en vídeo del concert en què va enregistrar l’àlbum Amazing Grace, que havia passat anys desada en un calaix. National Geographic li va dedicar tota una temporada de la seva sèrie televisiva Genius, en què Cynthia Erivo encarnava la cantant. “Aretha Franklin va viure una vida on hi ha espai per a moltíssimes versions de moltes històries sobre ella -afirma Tommy-. S’ho mereix”.

A Respect els vessants personal i polític de la carrera de Franklin es juxtaposen: va crear un himne feminista amb la cançó Respect malgrat viure amb un marit que la maltractava; va aparèixer sovint amb Martin Luther King tot i donar suport a figures polèmiques, com ara l’activista del moviment Black Power Angela Davis. En una de les escenes més crues del film, Franklin apareix cantant al funeral de Martin Luther King. “Imagina’t el que havia de ser en aquells moments per a Aretha Franklin que haguessin assassinat Martin Luther King, de qui era amiga íntima”, comenta Hudson. “Imagina’t el patiment i el dolor que va haver de passar. Però, malgrat tot, per les circumstàncies, havia de ser la persona que aportés llum en un moment tan fosc. I això és molt dur”.

De tota manera, Hudson i Tommy estaven decidides a fer de la música de Franklin l’eix central de la cinta. “Tothom ens diu: «No hem vist mai una pel·lícula biogràfica amb tanta música, en què se sentin tant les cançons»”, explica Hudson. “No és un musical. És un biopic sobre una artista, sobre una música. Però no se m’acut cap altra pel·lícula biogràfica que s’hagi fet així”.

Per donar més veritat a la interpretació, no s’ha recorregut a la sincronia labial ni al doblatge posterior, sinó que Hudson canta en directe davant de la càmera quan representa els concerts de Franklin. “Volia viure-ho com ho havia fet ella en la seva vida”, comenta Hudson. “Amb independència del que estiguéssim representant i recreant de la seva vida, si havia estat en directe, ens vam dir: «Fem-ho en directe». Amazing Grace va ser en directe; Ain’t no way, també. I Natural woman. Així poden ser autèntiques respecte a com van passar les coses en realitat a la seva vida”.

A més de cantant, Franklin era una pianista de gòspel contrastada gràcies als anys que va passar de petita fent música a l’església. En els seus primers discos a Columbia Records, que no van tenir èxit comercial, es va acompanyar de figures del jazz i arranjaments orquestrals elaborats. Eren elegants, però als anys 60 ja estaven passats de moda.

La seva tornada al piano va ser un catalitzador per als seus èxits inoblidables amb el segell Atlantic. Marcava el ritme amb bases de gòspel i teixia un diàleg visceral de crides i respostes entre els dits i la veu. Hudson, després d’una carrera de treballar exclusivament com a cantant, va començar a aprendre a tocar el piano. “És una decisió interpretativa, em vaig dir: «No puc interpretar Aretha Franklin sense tenir alguns coneixements bàsics de piano»”, explica Hudson. “A més, ara, quan m’aprenc un tema, ja no miro només a la línia de dalt de tot, la de la melodia, de la veu. Me’l miro des del punt de vista de l’arranjador. En quina clau està escrit? Quina és la progressió?”

Hudson també es va plantejar com reinterpretar les cançons de Franklin. Tenen veus diferents: la de Hudson és més aguda i clara; la de Franklin, més bluesística i aspra. Hudson la volia emular sense copiar-la. “Em basava en la seva manera de fer: deixar aflorar la influència que ella ha tingut en mi, sigui quina sigui, i alhora fer servir les seves inflexions i els seus diferents matisos”, detalla Hudson. “Era més una cosa de sensacions que de clavar les notes”.

Malgrat els anys de converses compartides, Hudson es va haver de documentar sobre Franklin. “L’Aretha no era una persona que verbalitzés gaire, si no era a través de la música”, recorda. “Ho sé per les meves experiències quan hi tractava. Jo solia dir-me: no sé ben bé què pensa de mi. No et donava gaires elements”. Per suplir-ho, Hudson es va proposar conèixer l’època en què es va criar i altres circumstàncies, a fi d’entendre com era ser dona en aquell temps. “Fins que no vaig estar literalment enmig d’escenes, no em vaig adonar que, quan em deia certes coses, parlava des de l’experiència. La seva millor manera d’expressar-se era la música: allò sí que tenia veritat”.