Jesús Alturo: "L'obra de Cardó és antiga, però sempre plaent i de profit"

BarcelonaJesús Alturo i Perucho (Pont de Suert, 1954) és filòleg, paleògraf, historiador de la cultura i catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va ser un dels primers professors de llengua catalana del tardofranquisme i té una curiositat inesgotable. No li fa gaire gràcia recomanar un llibre en concret: "En rigor, premiar un nom per damunt d’altres ja és un acte injust. Per parcial i abusiu. Car entre els no premiats pot haver-hi perfectament persones més dignes del llorer. Ni que sigui als ulls d’altres àrbitres igualment capriciosos. I poden haver quedat exclosos de la tria o del guardó autors de semblants o majors mèrits, però del tot desconeguts per haver estat condemnats a un silenci envejós i culpable. O per la disculpable toixesa que no rarament acompanya els qui s’atribueixen la suprema autoritat de dictar sentències inapel·lables sobre el bon gust", assegura. "Són tants els recomanables! A més, els meus textos preferits són obra d’autors àgrafs! Tanmateix, em limitaré a recordar un autor que, al meu entendre, mereix una major atenció i més alta consideració que l’atribuïda pels sovint severs i reduccionistes redactors de la nostra història literària", afegeix.

Es tracta de Carles Cardó. No és un autor actual i va ser canonge. "Tota la seva obra és estimable per moltes i positives raons. Ara només remarcaré el seu gran valor literari i el motiu de la seva excel·lència. És un escriptor clar, senzill, exacte. Té, doncs, per al meu gust, les millors qualitats que hom pot demanar a qui escriu: les que es resumeixen en l’amable deferència amb el lector de fer-se entendre fàcilment". Alturo valora la qualitat de la seva obra, el domini de la llengua, i destaca que Cardó va rebre una molt bona formació humanística al Seminari. "En la seva època el conreu de les llengües clàssiques era una exigència irrenunciable i fonamental per a una educació eminent. És justament aquesta preparació, inspirada en la millor tradició de l’Església, la que, sens dubte, li va procurar un domini molt eficaç de la llengua i, de retruc, li donà un estil net, planer i elegant en la seva més nua senzillesa. Qui vulgui constatar-ho pot assaborir La nit transparent (1935). Una obra antiga, però sempre plaent i de profit", resumeix.