Jo és un altre

Vilafranca del PenedèsLa frase que encapçala l’article –tota una divisa poètica i moral– és d'Arthur Rimbaud, el creador visionari: “Je est un autre”. Potser Esteve Miralles la tenia al cap, quan es va posar a redactar la novel·la. De fet, quan en vaig llegir el títol, amb la majúscula d’Amic, em va venir al cap Ramon Llull. Però no, res de lul·lià no sembla que es barregi en la substància narrativa, la qual, per contra, té algun ressò de Samuel Beckett –per la construcció del material novel·lesc–, de Kafka –per l’efecte anorreador que els zeladors de la maquinària burocràtica provoquen en l’individu– i de Camus –per la irreparable soledat dels dos protagonistes, pare i fill–. Les majúscules que distingeixen els diversos personatges, en realitat, singularitzen arquetipus: el meu Amic, la Poeta incapaç, el Pare de família, l’Home fort, la Dona neutra... En algunes ocasions, però, l’arquetipus té una cosificació real: és el cas del Tiet Savi (Francesc Cabana) o del fill Graaan (així, amb tres as: l’hereu Pujol Ferrusola). També s’hi fa matèria narrativa el Partidot (que no és altre que el PSOE, amb la seva subsidiària expressió catalana). El meu Amic és un artefacte novel·lesc molt precís, implacable, compost amb una escriptura escarida com la d’alguns informes pericials. I sí, el lector entendrà, quan acabi de llegir el llibre –quan llegeixi, de fet, l’última frase–, quin és el sentit de la història i què vull dir amb l’epígraf rimbaudià.

El 1984 va ser un any transcendental per a Joan Vinyoli –que no apareix a la novel·la–: va publicar dos llibres rellevants, Domini màgic i Passeig d’aniversari. Fou, també, el de la mort del poeta, que en comptava setanta. Aquest mateix any, el de la cèlebre distopia orwel·liana, el Pare de família, nascut el 1924, comença a tenir problemes greus a l’empresa on treballa des de fa molt temps —n’és, també, un petit accionista—. A partir d’aquí, patirà un assetjament laboral que durarà dos anys: no sols l’en volen fer fora, sinó que pretenen fer-ho amb una indemnització irrisòria. Aquesta és una de les línies argumentals de la novel·la. Més enllà de la circumstància personal —i familiar— d’aquest home, mirall de tants treballadors en temps de reconversió industrial, hi ha el tràveling per la història del país. Un tràveling agre, desesperançat.

Una novel·la que és una sacsejada

El 1985 va ser un any transcendental per a Salvador Espriu —que sí que apareix a la novel·la—. No va publicar cap llibre, però va ser l’any en què va traspassar (ell que es va passar la vida i l’obra parlant de la mort). També és l’any en què, finalment, acomiaden de l’empresa el Pare de família. La novel·la té cinc capítols, i cada un aplega tot un seguit de seqüències narratives sovint molt curtes. Hi ha, en tota la història narrada, la sensació de peremptorietat dels requeriments judicials. Amb prou feines hi llegim descripcions, la prospecció psicològica és mínima: el que sabem dels personatges, del seu progressiu enfoscament, ho descobrim per elements externs. Tot ho relata un historiador en crisi que –humil per força– ni tan sols s’arroga el privilegi de la majúscula. L’Amic de l’historiador –l’amic de l’ànima, bé que no amat– ha patit recentment una separació traumàtica de la Poeta incapaç (incapaç d’il·luminar versos amb un mínim d’altura, no pas de collar fins al sadisme l’Amic). Som a l’any 13. Aquest Amic és el fill del Pare de família.

Tothom pateix. També l’historiador en crisi, a qui el seu cap a la feina, el Guia, li copia el títol d’una investigació per a una jornada de debat i li fa, sibil·linament, la vida impossible. Miralles no deixa res per verd. Hi ha un episodi narrativament molt brillant, que és quan l’historiador i l’Amic es fan amics –una amistat del braç i de la cama– de sengles germanes Bessones. L’última frase de la novel·la, d’aquesta novel·la que és una sacsejada, revelarà l’abast de l’amor simètric. També l’abast de la màxima de Rimbaud.