Joan Enric Barceló: "Tinc els llibres de Pere Calders subratlladíssims"

BarcelonaCantant i guitarrista d'Els Amics de les Arts, Joan Enric Barceló (Vidreres, 1981), debuta com a narrador amb Morir sabent poques coses (Edicions del Periscopi, 2023). El mestratge de Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) ha sigut fonamental en la posada en marxa de la faceta literària de Barceló, que s'estrena amb un recull de contes que respiren l'alè de Pere Calders (1912-1994) i on els personatges miren d'entomar amb més dignitat que perplexitat la mort i l'absurditat del dia a dia més prosaic.

Què t'agradaria saber abans de morir?

— Molts cops em passa que m'expliquen coses que preferiria no saber-les. Sí, vull saber com va el món, però, per exemple, amb el covid o quan va començar la guerra a Ucraïna vaig haver de deixar de mirar les notícies perquè em generava una tensió molt bèstia. Segurament, molts personatges del llibre, com la noia que diu aquesta frase, serien més feliços si no sabessin segons què. I nosaltres també. Segons quines coses, ja no les vull saber.

Com arribes a la decisió de publicar un llibre de contes?

— Tenia idees que no cabien en una cançó i em vaig apuntar a l'Aula d'Escriptura de Girona. Tot plegat era en dos anys, en quatre semestres, i a l'últim un escriptor et tutoritza i t'ajuda a tirar endavant un projecte literari. I vaig tenir el gran privilegi que fos Vicenç Pagès Jordà.

Li dediques un l'agraïment especial, al llibre.

— Sí, perquè que té molt de pes en el fet que això hagi pogut acabar passant. Amb ell tenia tres sessions i quan es van acabar vaig pensar que les havia desaprofitat, perquè era amb un dels millors escriptors actuals, o el millor, i no havia servit de res. Però quan ens acomiadàvem, em va dir: "Si tens ganes de continuar, continuem. Tu vas enviant el que tinguis i anem quedant periòdicament i anem veient". Vaig aprofitar-ho a sac. Quan li vaig entregar l'última versió, em va dir: "Ja t’he ajudat tot el que et puc ajudar. Ara has d'anar a una editorial".

I com hi arribes, a Edicions del Periscopi?

— En Vicenç em va dir: "Mira els llibres que tens a casa i pensa amb quins has gaudit més. Mirant el que has llegit i què t’ha fet gaudir sabràs on has d'anar". I vaig dir: "Doncs crec que haig d'anar a Periscopi". Vaig enviar el manuscrit a l'Aniol Rafel, l'editor, i de seguida vaig veure que no m'havia equivocat perquè va agafar el text i va dir: "Ser qui ets o tenir un nom a la música no et dona cap mena d'avantatge. Això és un text i el text serà el que valorarem nosaltres. Per vendre cent llibres més no publicaré una cosa que no ens creguem".

¿Haver estudiat filologia anglesa també et predisposa una mica a triar Periscopi?

— Ah, és cert que publiquen autors anglosaxons en català, però no ho havia pensat mai, això. La tria va ser més per les coses que he llegit i que han publicat, de David Foster Wallace, per exemple, que m’havien atret moltíssim.

Amb Vicenç Pagès Jordà, suposo que també vau tenir converses sobre música.

— M'agradava molt una cosa que em deia: que el seu màxim referent era David Bowie perquè sempre era ell mateix, però sempre era diferent. Potser aquest pas de fer un llibre és una manera de dir que soc jo, però fent una cosa diferent.

Per això decideixes fer cada conte amb un format diferent?

— Els contes donen aquesta possibilitat. Em permetien buscar la millor veu o la millor manera d'aproximar-me a la idea inicial de cada història. Per exemple, a Fèlix tenia molt clar que m'agradava molt la idea d'imaginar que el poder suprem per a un ésser humà seria ser immortal. Esdevé un déu perquè no pot morir, però acaba fent desgraciat tothom al voltant seu. Vaig començar la història amb una narració convencional, però no me'n sortia.

I vas decidir fer un diàleg on només se sent un dels dos interlocutors.

— Com a lector pots pensar que és una conversa amb un zombi i que l'autor no et deixa sentir, o que és una dona que parla sola. I no sé quina opció és més terrible.

A We end proposes tres històries dins un altre diàleg que en realitat és un monòleg.

— Volia aquest aclaparament total: dos paios asseguts en un tren que, evidentment, estan obligats a compartir un mateix espai. N'hi ha un xerra pels descosits i mira de seduir l'altre de diferents maneres: des de l'adulació fins a fer-lo sentir culpable.

Dos estranys en un tren, com al relat de Patricia Highsmith, i un pas cap a la ciència-ficció a la manera de Ray Bradbury.

— El tren va ser una idea del Vicenç. Em va dir: "Entenc què vols fer, però a mi un tio em fot aquesta tabarra i me'n vaig. Busca una situació on aquest senyor no pugui marxar i on el temps tingui un valor narratiu". I se'm va acudir el tren, perquè l'he agafat molts anys de la meva vida per anar de Barcelona a Girona.

Al primer conte, Homenatge, un personatge repeteix un leitmotiv: "Ho dono tot perquè no falti res". ¿És la sensació que has tingut escrivint aquests contes?

— Sí, he intentat donar-ho tot, fins i tot quan no veus al final. Quan faig cançons, de seguida sé si una idea és bona o si val la pena o no treballar-la, perquè tinc dues persones al costat que em coneixen perfectament i que no es deixen convèncer per qualsevol cosa. Si em diuen que una cosa és bona, hi invertiré temps i sé que serà una cosa fructífera i que valdrà la pena. Però amb la literatura és molt diferent perquè estàs sol. He après que has de donar-ho tot fins al final i que pot ser que no arribis enlloc.

¿La mort que amara tots els contes és una temàtica que no hauries pogut encarar fa quinze anys?

— Ha sigut totalment inconscient. Vaig anar escrivint i vaig veure que parlava de gent que es mor, però he intentat també que fos una mort de la qual et poguessis riure. Hi penso, en la mort... Quan ets jove, les primeres hòsties que et fot la vida amb el tema de la mort són bastant dures. És quan veus que la cosa va de debò, que no pots posar "continuar" com als jocs. S'acaba i s'acaba. Al llibre hi ha mort, però també hi ha molt de dol, de com els que es queden entomen tot el que ha passat.

Aquesta idea és present a Nosaltres, les flors, el conte que tanca el llibre.

— Un dia, anant amb cotxe, vaig fixar-me en tots els rams de flors que hi ha a la carretera: n'hi ha moltíssims. I vaig pensar que, de la mateixa manera que algú es mor aquí, també hi viu algú, la gent que va posant les flors per recordar els morts.

Aquest conte i En el supòsit són els més curts, d'un parell de planes. ¿Són cançons que han acabat sent contes?

— No, però sí que me'n van tombar un perquè em va dir: "Això és una cançó". No és el cas d'aquests dos.

No amagues la influència de Pere Calders. ¿Et reconeixes en aquesta tradició de narradors catalans?

— És que en soc molt fan, de Pere Calders. Ho he llegit tot i tinc els seus llibres subratlladíssims. Em fascina la manera com integrava l'absurditat, de vegades el fantàstic, amb la cosa més purament quotidiana. Amb dues frases ja ets dins el conte. Des que em vaig proposar escriure aquest llibre, llegeixo d'una manera més analítica. Per exemple, agafo George Saunders i penso: "Què m'agrada d'aquest paio? Les expressions, les situacions?" I intento apuntar-m'ho. Tinc el telèfon ple de notes de veu i de text.

I d'on surt la idea que "la feina és sexe"?

— És que passa en moltes parelles, que tots dos són de la mateixa professió. Ho sé per amics de l’institut i vaig pensar que estava bé posar-ho. També vaig pensar que, com diu el mateix personatge, hi ha una edat, cap als 40 anys, en què molta gent està com agafada. Un dia una noia em deia: "Jo en tinc dos o tres que estic esperant que se separin". I em va semblar molt pervers, però també molt humà. I vaig pensar que donava per a un conte.

Pràcticament tots els personatges que apareixen als contes són de classe treballadora. Per exemple, el Llorenç d'Homenatge treballa en una fàbrica. A Fèlix parlen de rehipotecar la casa perquè estan escurats...

— Sí, gent que s'ha de guanyar les garrofes. És més interessant si poses en problemes un personatge que no té un suport econòmic brutal. Diversos estius vaig currar en una fàbrica de plàstics a prop de l'Hostalric i moltes de les coses d'Homenatge surten d'aquella experiència. Ara tot és èpic, mític i brutal. Són tres paraules que van associades als nostres temps. Però tenia clar que volia que fossin històries en què no passa res, tot i que alhora hi passa de tot.

Malgrat que els tempos de la literatura i de la música són diferents, ¿com influirà el teu vessant com a escriptor en Els Amics de les Arts?

— Ells em donen suport i espero que ens porti coses bones, ho faig amb aquesta intenció. És cert que són tempos molt diferents. La meva vida professional és el grup, i això és sobretot una excursió ben acompanyat. Ara amb Els Amics esperem llançar una cançó el mes que ve i una altra abans de Nadal; farem això que fa la gent jove, no publicar un disc, sinó cançons i dir-te: "Era un disc". Com a grup tampoc necessitem fer un disc molt llarg per sortir de gira. La gent vol sentir el que vol sentir i el repte és continuar sent interessant per als teus seguidors. De moment, portem gairebé divuit anys sent-ho. Cantant en català, amb el mercat que tenim, i tretze anys com a professionals, només dedicats d'això, crec que n'hi ha per celebrar-ho.