Amb ulls de joc

Els jocs que no s’haurien de perdre mai

Cal recuperar els jocs tradicionals que actualment estan gairebé extingits

El joc de la cullera i l'ou de tota la vida.

BanyolesHi ha jocs que impregnen la nostra pell i memòria. Potser perquè s’han repetit de generació en generació fins a formar part de la nostra identitat social. Quan pensem en jocs tradicionals, veiem infants en grup i d’edats diverses prenent decisions amb autonomia i jugant a l’exterior, en llibertat. Llibertat d’elecció i llibertat sense adults. Aquests jocs s’han anat construint d'acord amb costums, tradicions i una identitat col·lectiva que els infants fan pròpia i que no hauria de perdre’s mai.

Definim els jocs tradicionals

Jocs analògics que porten dècades, alguns segles, formant part del nostre imaginari i que gairebé no han patit canvis, passen de generació en generació sense instruccions, pel boca-orella. Cuit i amagar, el joc del mocador, arrencar cebes, el mocador, pica paret o el mata conills en són un exemple.

A quina edat es juguen?

Per aquest tipus de jocs cal seguir normes i solen estar preparats a partir dels 6 o 7 anys.

Per què s'han d'intentar preservar?

Perquè alberguen una dimensió que va més enllà del joc en si, perquè impliquen socialització, autonomia, independència i moviment. En una societat cada cop més bolcada a la virtualització, crear espais de trobada sense supervisió adulta és molt necessari.

Com podem aconseguir-ho?

Permetent que els infants juguin a l’exterior sense supervisió adulta, no cal fer-ho de cop, us podeu posar d’acord amb altres famílies de l’escola i decidir que un dia a la setmana no els aneu a buscar i que hagin d’anar junts a una plaça propera i els passeu a buscar una hora més tard. Per això cal deixar un dia lliure d’extraescolars, no és fàcil, però és possible i ràpidament notareu que la seva autonomia, autoconfiança i capacitat de resolució de conflictes surten molt beneficiades.

Conclusió

L’altre dia sentíem l’Eudald Carbonell, geòleg i, com diu ell, “Homo sapiens en procés d’humanització”, que deia que potser la pitjor errada com a humans ha estat la globalització, perquè ha uniformitzat les societats i ha trencat la memòria dels sistemes lingüístics, culturals socials i econòmics. El joc ha estat històricament arrelat a les tradicions i costums de cada societat: és bonic aquest fil que creen els jocs tradicionals, i saber que has jugat al mateix que la teva àvia et vincula a ella encara que no l’hagis ni conegut. Afrontar les mateixes pors, prendre decisions al moment de jugar, tot et fa créixer amb sentit de pertinença, que, al cap i a la fi, és el que tant infants com adults anhelem.

stats