John Boyne: "Ens van fer creure que només podíem tenir sexe d'amagat, com si estiguéssim cometent un crim"

BarcelonaA John Boyne (Dublín, 1971) li agrada mirar al passat. Amb El noi del pijama de ratlles, on s'endinsava en l'Holocaust a través de la mirada del fill d'un jerarca nazi, es va donar a conèixer arreu del món. Va tornar a la Segona Guerra Mundial amb El noi de la casa de la muntanya i també s'ha endinsat en la Rússia dels tsars amb La casa del propòsit especial. Tanmateix, fins fa poc Boyne no havia mirat cap al seu propi país. El seu últim llibre, Les fúries invisibles del cor (Edicions 62/Salamandra), és la història dels últims 76 anys d'Irlanda a través de la vida del Cyril, fill de mare soltera, adoptat per una parella peculiar i homosexual. Boyne, que respon a l'entrevista des de casa seva, a Dublín, dedica el llibre a John Irving.

La primera frase del llibre és memorable. Un capellà que ha tingut dos fills amb dues mares diferents acusa una noia adolescent, la Catherine, de puta, la humilia i la fa fora del poble. Els capellans no surten gaire ben parats al seu llibre. Tampoc a l’anterior, Las huellas del silencio (Salamandra), on parla de les víctimes a Irlanda dels capellans pederastes. Molts dels seus personatges estan molt enrabiats amb l’Església. Aquesta institució continua tenint tant de poder a Irlanda?

— Amb el temps, els meus sentiments han canviat. Si hagués escrit aquests llibres amb 30 anys hauria fet una diatriba contra l’Església. Però quan et fas gran, també com a escriptor, t’adones que l'important no és la manera d’explicar una història sinó mirar d’entendre per què va passar tot plegat. En aquest últim llibre intento analitzar la història d’Irlanda dels últims 76 anys i veure com ha canviat el país. Actualment no hi ha tanta connexió amb l’Església, no conec ningú de la meva edat o més jove que estigui compromès activament amb l’Església. Tanmateix, durant moltes dècades va tenir una gran influència en les decisions del govern. La Catherine ha de marxar del seu poble perquè així ho decideix el capellà. No diu res a l’home que l’ha deixat embarassada, només l’humilia a ella. Les noves generacions això no ho tolerarien.

És el seu desè llibre per a adults però només el segon en què parla del seu país, Irlanda. Per què no ho ha fet fins ara?

— M’intimidava fer-ho. Hi ha molts escriptors irlandesos que escriuen sobre Irlanda i jo vaig mirar cap a altres països i vaig voler escriure sobre temes històrics que m’interessaven molt. M’agradava fer les meves pròpies investigacions i pensava que quan hi hagués alguna història interessant per explicar, ja ho faria. Amb Las huellas del silencio va ser com obrir una porta, va començar a aflorar tot, els meus records d’infància i adolescència. Va ser com una glopada d’energia. Intento entendre el meu país, fer-me les meves pròpies preguntes, gratar i arribar a les meves conclusions. Tornaré a escriure sobre Irlanda.

El noi del pijama de ratlles el va catapultar a la fama. L’Holocaust torna a aflorar en aquesta novel·la: el protagonista treballa durant un temps a la casa d’Anna Frank i els pares del seu xicot van passar pels camps de concentració. Continua donant voltes al nazisme?

— Sempre torna als meus llibres, tot i que no és intencionadament. Vaig passar anys investigant, llegint sobre el tema, intentant entendre-ho, i no se’n va. Encara intento entendre-ho. Viatjo molt a Amsterdam i cada vegada que hi vaig visito la casa d’Anna Frank i hi descobreixo coses noves.

Tornem a Les fúries invisibles del cor. Els polítics també en surten malparats. Acostumen a ser hipòcrites o titelles en mans de l’Església.

— Era així mentre creixia. El govern no feia res sense l’aprovació de l’Església. El poder que tenia era extraordinari, però tot ha canviat molt.

¿Va començar a canviar quan es va convertir en el primer país a legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe o ja ho havia fet abans?

— Abans, sobretot quan van començar a sortir a la llum els escàndols sobre abusos sexuals a infants dins de l’Església. Quan hi va haver judicis i les acusacions d’abusos es van prendre seriosament. Personalment també vaig anar a la policia a denunciar els abusos que vaig patir quan era petit. Tot plegat va obrir els ulls a la societat, que va decidir que no volia que l'Església i l'estat estiguessin tant connectats. Crec que la classe política ha millorat, però quan era petit hi havia molta corrupció i molt poc interès en canviar les coses per millorar-les.

La intolerància destrossa la vida d’alguns dels protagonistes de la novel·la. El Cyril no pot tenir una relació normal al seu país, coneix homes en llocs foscos i les relacions sexuals són d’urgència. Quan finalment té sexe al llit és una experiència totalment nova. A Irlanda, no és que l'homosexualitat estigués mal vista, sinó que va ser il·legal fins al 1993. La seva generació està entremig, entre els que es van haver d’amagar tota la vida i els que ho poden viure obertament.

— Sí, no va ser tan terrible com les generacions anteriors però tampoc tan fàcil com ara. Els adolescents actualment estan completament oberts a la seva sexualitat i això és fantàstic. Cada generació ha fet un pas endavant perquè això passés. La tolerància amb els homosexuals ha fet que el nombre de suïcidis es reduís de manera dràstica. En la meva generació i en les anteriors molts homes es van acabar suïcidant perquè no suportaven viure la vida que suposadament havien de viure. Et feien creure que només podies tenir sexe d’amagat, sense intercanviar noms, i després marxar corrents com si haguessis comès un crim. I tot plegat és força traumàtic, acabes pensant que hi ha alguna cosa malvada dins teu.

Al llibre també hi ha optimisme. Les institucions poden castigar i ser intolerants però els individus del seu llibre, sobretot les dones, se’n surten i no es deixen humiliar.

— Sí, el Cyril també és optimista, tira endavant malgrat tot. Volia que la Catherine, tot i ser una adolescent embarassada als anys 40, no es deixés intimidar. Quan l’expulsen del poble, se’n va amb el cap ben alt i convençuda que farà la seva vida i que ningú li dirà com l’ha de viure. El que li passa a l’Alice els va passar a moltes dones. Molts homosexuals es van casar amb dones per les aparences sense tenir en compte que estaven mentint a aquestes dones i que després ja no s’hi podia fer res, perquè en aquell moment el divorci no era possible.

Tot el llibre està esquitxat de moments còmics menys la part dedicada a Nova York, on el Cyril fa de voluntari amb malalts de la sida.

— És una gran epidèmia, molta gent ha mort i continua morint, i és un tema que la ficció ha ignorat força. Quan jo era adolescent, als anys 80, s’associava la sida al fet de ser homosexual, i el missatge de l'Església era que els que morien s’ho mereixien. No hi havia empatia. I volia parlar-ne. Vaig investigar molt perquè moltes coses les ignorava. Moltes coses que explico són reals, com el fet que hi havia famílies que no volien que els seus familiars morts compartissin el dipòsit de cadàvers amb víctimes de la sida.

Al llibre apareix una escriptora, la Maude Avery, que no suporta la popularitat ni que molta gent desconeguda llegeixi els seus llibres perquè és com mostrar la seva intimitat als desconeguts. Vostè ha venut milions de llibres. La popularitat l’incomoda?

— No tinc res a veure amb la Maude! Soc una persona oberta, m’encanta parlar dels meus llibres i penso sovint com la meva vida afecta els meus llibres. Definitivament, vull tenir tants lectors com sigui possible, no escric per a mi mateix. Però la Maude representa aquestes dones escriptores amb gran talent i que no han tingut el reconeixement que sí que han tingut els seus homòlegs masculins amb molt menys talent. Sap que no tindrà el mateix èxit, i abans que l’ignorin decideix amagar-se. Aquesta discriminació es continua donant, s’etiqueta dones com a escriptores populars quan escriuen llibres molts més bons que altres escriptors a qui automàticament es considera que fan bona literatura.

El seu pròxim llibre també serà sobre Irlanda?

— Sí, és una novel·la sobre les xarxes socials i els efectes que tenen sobre la nostra vida. No hem millorat en termes d’intolerància. A les xarxes socials cada vegada condemnem més ràpidament, i ho fem sense saber res d’aquells a qui condemnem.