Jordi Basté: "Els restaurants 'pijos' no m'agraden gaire"

Jordi Basté em cita a la Bodega Sepúlveda. La tria no em sorprèn, perquè allí l'he vist més d'un cop. I encara ho reconfirmo quan veig la familiaritat amb què parla amb les mestresses i amb els pares d'elles, que s'estan asseguts dins. Donem voltes sobre qui li va descobrir el restaurant, i arriba a la conclusió que va ser Pep Guardiola, que de les moltes virtuts que té es veu que també li hem de sumar la de sibarita.

Pel que m'explica, arribo a la conclusió que el periodista de RAC1 és una persona amb sort. En primer lloc, perquè és amic de Quim Monzó i aquest li ha descobert una pila de restaurants: Can Vilaró, Bar Lalans, Donizetti, el Racó de l'Agüir, el restaurant rus Ekaterina, el japonès Kiku-Chan... O "el millor xinès que hi ha Barcelona", em diu. Que quan hi va entrar hi havia la mare i l'àvia estirant pasta. He-cheng, es diu. Allà hi va tastar la llengua d'ànec. "El problema és que veus que és una llengua bífida, però és molt bo". Prenem nota de la recomanació.

Avui, esclar, toca endrapar altres coses. Navega pel mar conegut de la carta de la Bodega Sepúlveda i tria. "És com dinar a casa", afirma. Menjarem costelletes de cabrit, gambeta saltada, escopinyes i mandonguilles amb ceps i calamar. Per beure, el "seu" vi. Pregunto quin és, i m'aclareixen que sempre beu vins negres de tall clàssic no especialment cars.

A banda d'on som, diu que va molt al Fermí Puig i també als restaurants que hi ha a prop de la ràdio. Li agrada descobrir llocs curiosos i assegura que ha menjat "coses molt estranyes". "No m'agraden gaire els restaurants pijos", assegura. La seva debilitat són els restaurants familiars, "de cordó umbilical", diu. Posa d'exemples el Gelida, Can Joan o Can Josep.

"Que soc d'Horta!"

En aquesta avinentesa arriben les gambes i no me les deixa pelar amb coberts. "Amb les mans! Amb les mans! –exclama–. Que soc d'Horta!"

La segona gran sort de Jordi Basté és haver-se pogut reformar la cuina al seu gust. Tot just han acabat les obres i em mostra fotos amb la lluïssor als ulls de qui t'ensenya la primera imatge de la criatura que acaba de néixer. "La cuina és el que més m'importa d'un pis". Tenia dos requisits molt clars. Primer: "Les cuines eren un lloc on hi havia la dona tancada cuinant, que havia d'encendre la ràdio per tenir vida. Al segle XXI les cuines han de ser obertes". Segon: "Estic obsessionat amb els fogons. Jo haig de cuinar amb foc sempre. Vull veure el foc i tenir el control".

Té una immensa col·lecció de llibres de receptes, en especial els del britànic Jamie Oliver, del qual afirma que els té tots. I no són pocs. D'allí en va extreure una recepta que el va llicenciar com a cuiner. Un plat de pasta amb pollastre i bròquil que la seva mare creia que l'havia comprat fet de com era de bo. Lluny quedava el Jordi Basté que va fer una truita de patates calamitosa perquè ningú li havia dit que les patates abans s'han de fregir. Per a ell cuinar és terapèutic i comença dies abans decidint què farà. Té tantes receptes que "és com Netflix", diu, que al final no saps què triar de tanta oferta.

No queda res als plats, i arriba l'hora de les postres. Però resulta que no és de dolç. Normalment tria una camamilla per acabar la festa. Un dia va fer un post recomanant la camamilla de la Bodega Sepúlveda, i a la setmana següent tothom hi anava a demanar camamilles. Fa tres cafès al dia, però a partir de les 9 del matí ja no pot prendre'n més. Abans de fer els horaris que fa a El món a RAC1, li agradava molt el món... de la nit. "M'agraden els llocs tronats i antics, els canalles. Trobo molt a faltar la nit. M'agrada més que el dia. Però ja tenim una edat que no puc fer excessos", confessa. Ara, calceu-vos perquè si es dona el cas ho remata citant el pasdoble El beso: "Jo soc com allò de «La española cuando besa es que besa de verdad». Jo quan surto, surto de veritat".

Preu de l'àpat: 99,60 euros