"Com que no soc dona, gai ni jove, els meus projectes ja no interessen als teatres"

BarcelonaHa invertit els dos últims anys en escriure una de les seves novel·les més extenses, La quietud (Edicions 62, 2024). Jordi Coca se sent "cansat" i "trist", i assegura que té menys a veure amb l'edat que amb el present. "Cada novel·la em suposa pujar fins a l'Himàlaia –reconeix l'autor, de 76 anys–: implica un gran esforç, una disponibilitat i unes renúncies que no sé si estic disposat a tornar a assumir, perquè en un país com l'actual, els llibres acaben a la paperera al cap de dos mesos. Estic fart de treballar tant per a no res, i també estic tip dels nostres polítics i de tanta ximpleria".

L'autor sent que La quietud és el seu "testament" com a narrador de ficció, encara que la seva editora, Pilar Beltran, vulgui posar-ho en dubte. "Estic segura que en Jordi no trigarà a tornar a voler escriure una altra novel·la –diu–. N'hi he publicat set des de Cara d'àngel [2004], i totes comparteixen plantejaments d'una gran ambició i seriositat". També tenen en comú "una trama mínima", en què apareixen temes com "la vulnerabilitat, el desig, el pas del temps i, en definitiva, l'aprenentatge de la complexitat de la vida". En el cas de La quietud, el punt de partida és la conversa entre dues dones al pati d'una casa de poble d'una illa de la Mediterrània. Una d'elles és la Margalida, "vella narradora de llarga cabellera blanca"; l'altra és la Celeste, "la seva assistenta de pell fosca".

Què passa quan aparentment no passa res

"M'interessa mostrar què passa quan aparentment no passa res perquè és en aquests moments que passa tot el que és important –reconeix Coca–. L'acció arrenca en aquest pati i des d'allà la Margalida i la Celeste agafaran un autobús per anar a veure el cunyat de la primera, que té Alzheimer. De camí s'aturaran a visitar una amiga, la Maria del Mar, que s'ha quedat sola". Enmig d'aquesta fina línia argumental la Margalida rescata fragments de la seva vida i els va explicant a l'assistenta. Hi ha els records sobre la família i sobre l'illa, que podria ser Menorca –l'àvia de Coca hi havia nascut–, la tensió amb un marit absent, obsedit amb l'hinduisme –personatge inspirat en el professor i orientalista Joan Mascaró– i el vincle amb el món del teatre. "Hi apareixen alguns dels meus referents, com Ibsen, Txékhov i Strindberg –avança l'autor–. Hi ha una representació de La senyoreta Júlia, de Strindberg, en un teatre suec que té un paral·lelisme amb el que s'explica al llibre. Aquesta obra m'ha interessat sempre molt per com parla del desig, l'ambició, els diners i la por al poderós durant el daltabaix que té lloc durant una nit de Sant Joan".

El teatre ha estat i continua sent una de les grans passions de Jordi Coca. En moltes de les seves novel·les hi té un paper destacat i ha motivat assajos com El teatre de Josep Palau i Fabre: alquímia i revolta (Galàxia Gutenberg, 2013) i El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions de 1984, 2022). A més, Coca ha dirigit una quinzena de muntatges, l'últim dels quals va ser La última cinta de Krapp, basada en un text de Samuel Beckett, que es va poder veure al Teatre La Gleva la tardor passada. "M'indigna veure que fa poc la Generalitat ha retirat la subvenció a La Gleva perquè fan, segons ells, massa obres en castellà –diu Coca–. La feina de La Gleva és impecable, sigui en una llengua o l'altra, i si han coincidit dos o tres muntatges en castellà no hauria de ser un problema". A Coca li agradaria poder seguir fent teatre, però lamenta que ara mateix no el vulguin enlloc. "Com que no soc dona, gai ni jove, els meus projectes ja no interessen als teatres", aventura.

Rebotat amb la situació actual, Coca ha volgut que La quietud tingui "un terç en castellà" per respectar la veu d'una de les protagonistes, la Celeste. "El país se'ns va aprimant –reconeix–. Qualsevol dia ens llevarem i ens adonarem que aquesta ficció que aguantem entre uns quants s'ha acabat".