'El martell', de Jordi Sarsanedas: una recuperació que hauria de ser rebuda amb honors

Quan Caius Deva passeja pels carrers de Novoconstança és com si passegés per una ciutat fantasma, encara que el que ell explica no sigui això, sinó tota una altra història: que treballa de comptable en una empresa de transport, que ha heretat una casa d’un oncle i que als vespres s’entrena al club esportiu Panathlon amb joves de classe alta que hi fan rem o esgrima, entre altres esports “imperials”. Les pàgines d’El martell, una novel·la escrita i publicada durant els anys cinquanta, s’emparenten, per viaranys conscients o inconscients, per esprit du temps o per lectures que no sabem, amb llibres de Georges Perec, de Kafka, de Beckett, de l’existencialisme de Sartre o de Camus, amb el Raskólnikov de Dostoievski, o amb quadres d’una arquitectura inhòspita i neoclàssica com els del pintor surrealista Giorgio de Chirico o d’una atmosfera entre màgica i grotesca com els de Marc Chagall.

Són molts noms, però no són cap exageració. Comencem pel de l’autor, Jordi Sarsanedas (1924-2006). Poeta i narrador, home de teatre, director durant més de trenta anys de la revista Serra d’Or, professor i president de més d’una institució durant els anys de resistència i de recuperació postfranquista, era també algú de gustos literaris secrets i d’una discreció potser excessiva. Aquesta reedició d’una de les seves novel·les més importants hauria d’ajudar a redescobrir-lo: els anys cinquanta no eren els més favorables perquè una proposta tan poc convencional com aquesta trobés un públic ampli.

La història està explicada per un narrador gens fiable. El jove Caius Deva tan bon punt sembla un enamoradís innocent com un assassí en potència amb parafílies eròtiques com les taques de sang a les catifes i una insistència sospitosa en la seva rectitud moral. Tot el que fa Sarsanedas és jugar a trencar constantment les expectatives lectores: només cal arribar al segon capítol per descobrir com se’n fumia, dels codis del gènere literari. Havia decidit que la novel·la canviés de rumb i de narrador i de to i ho exposava sense embuts. A partir d’aquí, la narració se’n va en múltiples direccions: és una història d’amor, d’una modernitat poc habitual, però també una novel·la política, ambientada en una atmosfera i un ambient opressius, xafogosos, de societat reprimida que té el mateix futur que el d’un colom atrapat en l’atzucac que fan dues parets i que aleteja fins a la inanició.

Tot està articulat a través d’una metàfora política que parla d’una guerra de baixa intensitat, amb aixecaments armats protagonitzats per bandolers que baixen de les muntanyes i un Partit Pagès que vol prendre-li el poder a un dictador que ha vestit tot el país amb el mateix tel de color negre. I acolorit i dotat d’un sabor inexplicable a través de la toponímia i l’antroponímia, que tan aviat té ressons grecs com balcànics o hebreus o potser només eren del poble del costat de la Tolosa on Sarsanedas va viure exiliat com a estudiant. Mazamet, Galilea, Timolar, Laurentel·lo o Simeó Làmac en són exemples. Amb una llengua rica, precisa i quirúrgica que retrata amb una precisió hiperrealista els vaivens d’un protagonista que sembla que camini en espiral i que estigui predestinat a caure dins del pou sense fons que hi ha al centre de tot, El martell és, sens dubte, una novel·la molt més moderna del que sembla o del que ens han fet creure, escrita amb l’ímpetu a vegades inconscient de qui prova camins poc fressats, convençut que les vies principals no duen realment enlloc. En una societat literària que s’ho valgui, hauria de ser rebuda amb honors.