Josep Pla - Joan Estelrich: duel entre un cínic i un dogmàtic

BarcelonaLa història entre Josep Pla i Joan Estelrich va començar bé, va entrar en crisi, va tocar fons i va acabar redreçant-se. És una de les conclusions a les quals s'arriba llegint Periodisme i llibertat, el volum que reuneix per primera vegada la correspondència entre els dos escriptors i que posa en circulació Destino en col·laboració amb la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

"Estelrich i Pla van ser companys de generació en sentit estricte –explica la filòloga i professora Sílvia Coll-Vinent, editora del llibre i autora del pròleg que l'encapçala–. Comencen a escriure's el 1920, i fins al final de la dècada la relació entre els dos és molt franca. Les cartes que s'envien tenen un to fresc i directe". "Vós sabeu com està de cara la vida a París i lo dur que és aquí caminar pels carrers –escriu Pla a Estelrich el 1920–. Donada la vostra coneixença amb editors, ¿no hi hauria manera que jo pogués fer alguna traducció de llibres de literatura o estranys a la literatura per alguna casa de Barcelona, de Catalunya o d'Espanya?". "Tots dos van treballar durant anys al servei d'un mateix protector, Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista i mecenes cultural", continua Coll-Vinent. Estelrich va ser diputat per a la Lliga, va impulsar la Fundació Bernat Metge el 1922 i la va dirigir fins al 1958. Josep Pla va escriure durant anys per a La Veu de Catalunya –propietat de la Lliga– i va escriure la biografia de Cambó. Els vincles entre política i periodisme i les interferències amb la llibertat d'expressió són un dels punts subterranis d'interès del volum.

Dos conservadors enfrontats

"Estelrich és el gran valedor de Pla, el que n'alimenta la carrera periodística [...] i el que l'impulsa a fer-se camí en la carrera literària", afirma Sílvia Coll-Vinent al pròleg. Els dos intel·lectuals són "conservadors de soca-rel" i acaben atrapats per "les servituds de la propaganda". La correspondència es va espaiant. Entre el 1934 i el 1947 no es conserva cap carta entre ells. Entremig hi ha hagut la Guerra Civil i un distanciament que acaba amb una topada entre ells a les pàgines de la revista Destino. "Estelrich dirigeix l'oficina de propaganda del règim durant la guerra", recorda Coll-Vinent. "El 1947, Estelrich escriu un article molt elogiós de Cadaqués, de Pla. El compara amb Joseph Conrad i amb Lucreci –diu Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla–. La resposta de Pla és un article contra Estelrich. Li recrimina que no ha evolucionat, que és algú que encara creu en la unitat moral d'Europa. Pla es posa com a exemple de qui s'ha sabut adaptar als nous temps". "El tarannà de l'un i l'altre són molt diferents –explica Sílvia Coll-Vinent–. La visió dogmàtica xoca amb el cinisme planià". Estelrich respon amb una carta "molt dolguda", on gairebé "exigeix a Pla un duel que serveixi com a reparació", diu Xavier Pla. La reparació arribaria amb l'Homenot de Pla sobre Estelrich, el 1959, un any després de la mort d'aquest últim.

Periodisme i llibertat no és l'única novetat al voltant de Pla que arriba a llibreries. Destino ha posat en circulació la primera antologia de Calendario sin fechas, els articles que l'autor empordanès va escriure setmanalment a Destino. Del corpus de 1.500 textos, escrits entre el 1940 i el 1975, l'escriptor i especialista planià Xavier Febrés n'ha triat 52. "És una primícia, perquè aquests articles no s'havien reeditat mai en la forma originària –diu l'autor–. Hi ha articles sobre paisatges, sobre sociopolítica i també sobre anècdotes. També mostra una evolució del Pla de la postguerra al Pla oposat als signes de progrés de la Transició".