Joséphine Baker, l'artista que amagava documentació contra els nazis a la roba interior

BarcelonaSolem pensar que un espia hauria de ser una persona discreta. Però a vegades és tot el contrari. Durant la Segona Guerra Mundial, una de les persones més famoses de França va espiar, davant dels morros de l’enemic. La seva fama era el seu escut. Era difícil sospitar que algú que atreia tota les mirades quan sortia al carrer estigués espiant, però així va ser. Era Joséphine Baker.

El 2021 Baker va rebre l’honor de ser enterrada al Panteó de París. Va ser la primera dona negra que s'hi enterrava. Era un homenatge ben merescut a una artista que va trencar barreres i va viure mil vides, la primera lluny de França. Nascuda als Estats Units, a Saint Louis, mai va saber qui era el seu pare. La seva mare havia estat adoptada per una família descendent d’esclaus i mai li va explicar qui era el pare, tot i que es va sospitar d’un home blanc casat. Segurament era mestissa, doncs. Baker semblava destinada a seguir el camí de la mare, treballant al servei de cases riques i cuidant una família. De fet, la van casar amb tot just 13 anys, però quan en tenia 15 va fugir i es va unir a un trio d'artistes de carrer. Fent concerts, arribaria a Filadèlfia, on va conèixer Willie Baker, amb qui es va casar el 1921 i amb qui es va establir fent de ballarina. Dona de caràcter, amb 17 anys va abandonar el seu segon marit per marxar a Nova York, ja que volia triomfar a Broadway. Després de participar en diferents espectacles, va conèixer Caroline Dudley Reagan, esposa de l'agregat comercial de l'ambaixada estatunidenca a París, Donald J. Reagan, que va veure en Baker un gran potencial i li va proposar anar a viure a París per protagonitzar l’espectacle que la faria famosa: La revue nègre (la revista negra). I quin èxit, el seu. França va embogir amb la seducció i provocació de Baker, que actuava vestida amb una senzilla faldilla de plàtans falsos, mig nua i ballant ritmes que els francesos desconeixien. Baker va encisar intel·lectuals i artistes, i va triomfar als escenaris mentre anava canviant d’amants, un d’ells un sicilià buscavides que li faria de representant, Giuseppe Abatino.

Ambiciosa com era, va obrir el seu propi local a París, va participar en els primers films musicals i va escandalitzar els francesos quan va comprar un guepard, que va batejar amb el nom de Chiquita, i el passejava pels carrers com si fos un gatet. Ballant a ritme de charleston, jazz o ritmes caribenys, va reivindicar la música d’arrel africana, sense demanar permís a cap home pel que feia. El 1937, un any després de la mort d’Abatino per culpa d’un càncer, Baker va adquirir la nacionalitat francesa en casar-se amb el jove empresari del sucre Jean Lion, que era jueu. Les seves gires pels Estats Units no havien anat del tot bé –hi va trobar racisme i incomprensió–, així que cada cop se sentia més francesa i menys americana. S’anava polititzant, ja que el seu marit va patir atacs antisemites. Així, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial es va convertir en una agent de contraespionatge, reclutada pel cap del contraespionatge francès Jacques Abtey. Quan els nazis van ocupar França, ella va mantenir el seu compromís passant a treballar pels serveis secrets de la França Lliure, també sota el comandant Abtey, És a dir, va formar part de la resistència. La seva feina era simple: fer gires, anar a sopars, festes i escoltar què deien polítics i militars. Baker aniria a festes a l’ambaixada italiana, on xerrava amb nazis i japonesos per obtenir bona informació. Aquells homes volien acostar-se a una de les dones més fascinants d’Europa i ella ho aprofitava. A més, Baker va fer servir el seu castell a la regió de Dordonya per amagar-hi persones que havien de fugir dels nazis.

Baker va jugar-se el coll amb les seves accions. Va fixar la residència inicialment a la França de Vichy, on manava el règim controlat pels nazis. Al ser famosa, mai es van atrevir a deportar-la, com sí que es va fer amb molts francesos negres o mestissos. Li permetien fer gires per països neutrals com Portugal o Suïssa, viatges que aprofitava per passar la informació que obtenia sobre moviments de tropes o la construcció d’aeroports militars i ampliacions de ports. A les fronteres, les autoritats no sospitaven que portava informació amagada a la roba interior o escrita amb tinta invisible a les seves partitures. Durant una missió a Lisboa va arribar a amagar al sostenidor un microfilm que contenia una llista d'espies nazis i que va lliurar als agents britànics.

A finals del 1941 va anar al Marroc, on va fer concerts i va refugiar-se, en part per cuidar la salut, que li començava a donar problemes, i en part per anar allunyant-se dels nazis, ja que alguns dels seus contactes de la resistència havien caigut i el setge s’estrenyia. L'últim any de la guerra, Baker va deixar d’espiar i va acompanyar els soldats aliats al front, fent concerts per animar-los. Convertida en una de les franceses més estimades, el 1945 rebria la Medalla de la Resistència amb roseta i uns anys més tard la insígnia de Dama de la Legió d'Honor i de la Creu de Guerra.

Després de la guerra, amb una salut cada cop més dèbil, va seguir actuant, tot i que no sabia estalviar i sempre li faltaven diners. Es va fer amiga de dissenyadors com Christian Dior i es va casar dos cops més. La llista d’amants, impossible d’explicar. A més, va començar a adoptar nens de diferents races. En va adoptar 12, als quals anomenava la meva tribu arc de Sant Martí. Incansable, va seguir actuant sense deixar de lluitar i va tornar molt als Estats Units per lluitar contra el racisme. El 1963 va donar suport al moviment pels drets civils del pastor Martin Luther King participant en la famosa Marxa de Washington per reclamar drets civils, durant la qual va pronunciar un discurs, vestida amb el seu antic uniforme militar i les seves medalles. A França també va lluitar contra el racisme fent equilibris polítics estranys, ja que va donar suport a Fidel Castro a Cuba però era admiradora del general De Gaulle, conservador, ja que havia compartit lluita amb ell contra els alemanys. Malgrat que va quedar-se sense diners i va arribar a demanar ajuda a amics i admiradors per no perdre les propietats que encara tenia, Baker va poder seguir dalt dels escenaris i omplint teatres acompanyada per artistes que l’admiraven fins al final de la seva vida, el 1975, quan va morir per culpa d’un ictus a l'edat de 68 anys. El funeral va ser curiós. S’enterrava una artista brillant, però també una heroïna de guerra. Als ritmes seductors que ens parlen de llibertat personal, s’hi van sumar els himnes tocats per militars vestits de gala. Baker va sorprendre fins i tot després de morir.