Juan Mascaró & John Shaw

L'any 1959 vaig conèixer qui seria el meu marit, l’escocès John Shaw of Tordarroch. De seguida, ell em va parlar de Juan Mascaró (1). Ell l’havia conegut un any abans, quan li va ser presentat per un company seu a la Universitat de Cambridge. De llavors ençà començaren les nostres visites al seu cotage, The Retreat, a Comberton, a les rodalies de Cambridge. Record molt bé les roses blanques que hi havia a l’entrada de ca seva, com també els seus comentaris: “Sí, potser hi hagi una certa cinquena essència a les flors, però són tan inútils!”. Encara que cregui que entenia el que pensava, no compartesc la seva opinió que fossin tan poca cosa. Fins ara m’ha semblat que les flors són un do de Déu i que són causa d’una gran joia i sentiment de vida”. John i jo demanàrem a don Juan que ens suggerís un lloc on anar per la nostra lluna de mel i ell tot d’una va respondre: “A Mallorca o Eivissa”. De seguida reservàrem un vol cap a Palma, on restàrem uns dies, d’allà partírem a Eivissa. L’any 1960 l’illa era pràcticament verge, amb pocs hotelets. En tornar-hi l’any 69, tot era diferent. Hi havia ‘hippies’ per tot arreu. Una nit, però, desaparegueren; es deia que la policia els havia traslladat a Barcelona pels inconvenients que causaven a la gent de l’ílla. Això coincidí amb el naixement del turisme de masses que prossegueix de llavors ençà.

El viatge de noces fou molt satisfactori. En tornar a la Gran Bretanya, anàrem a viure a una casa on havia residit en Juan. Aquell any passàrem moltes estones junts, amb la seva dona, Kathleen, i els seus fills, Martin i Mary. Juan i John caminaven sovint junts. El meu home va aprendre molt dels comentaris del seu amic, especialment de sànscrit, literatura antiga, castellana i catalana, i també de Shakespeare i d’altres escriptors i poetes anglesos. Després de l’arribada al món de la nostra flla Rebecca, l’any 1961, ens traslladàrem a viure a Boun, un poblet proper on residírem fins a l’any 1969. D’allà continuàrem les nostres visites a Comberton. Els diumenges solíem anar a prendre el te junts. Aquells anys continuàrem anant a Mallorca, on ens reunírem sovint amb don Juan i la seva dona. Precisament a Palma va néíxer la nostra filla Julia. Pocs anys després, ens n’anàrem a viure a les terres altes d’Escòcia, on vivien els pares de John. Allà rebérem visites pdel matrimoni Mascaró, Juan i Kathleen.

Sens dubte, la seva persistència fou decisiva quan decidírem traslladar-nos a viure a Mallorca. Fou l’any 1989, dos anys després de la seva mort. Abans, quan vaig complir els 40 anys, Juan em va trucar i em va dir que no deixàs a ningú parlar de la mitjana edat, és una qüestió de l’expansió de la consciència de l’univers interior i universal, quelcom diví i immensament gran. Ara, que he doblat aquella edat, pens molt en el que ens deia don Juan, d’allò i de moltes altres coses. Són molts, doncs, els motius pels quals John i jo ens sentim eternament agraïts alhora que enormement satisfets pel privilegi que ha estat per nosaltres conèixer tan intimament don Juan i la seva familia.

-------

(*) Silvia Shaw és vídua de John Shaw, un gran amic de don Joan que va morir a la Colònia de Sant Pere, on residien, el passat mes d’octubre.

(1) En Mascaró va optar per emprar el castellà Juan en lloc de Joan. Segurament ho féu per no ser confós amb una dona. Joan en anglès és Joana, i no Joan.