Per què Juana Dolores carrega contra la corbata de Xavier Graset?

El 28-M va ser una nit mogudeta a can TV3. Com ja han fet ressò un bon nombre de notícies, l’artista i escriptora Juana Dolores va assistir al programa Més 3/24 presentat per Xavier Graset. La publicació del seu llibre va passar ràpidament a un segon terme, quan, de bon començament, l’autora va mostrar la seva gran indignació sobre el triomf a les urnes de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona. Un fet que la va portar a denunciar el pes que exerceix la burgesia catalana sobre les institucions i a acusar la televisió pública de Catalunya de no mostrar-se prou crítica i independent envers els poders fàctics. Davant del cabreig de la convidada –i possiblement de no trobar una taula de salvament més eloqüent–, Graset va deixar anar: “Clar, si tot ho fem malament, si tot està cagat i pixat, què fem?”, “Pues venir aquí i cagarse en todo como hago yo. Vosaltres no podeu fer res, perquè porteu corbata.” Va dir ella, seguit de la resposta del presentador: “Ja… bueno, jo porto corbata perquè estic gras i així no se’m veu la panxa, però soc igual amb corbata que sense corbata.”

Fora dels estirabots dialèctics i sense pretendre desllorigar el conflicte polític, el què és cert és que aquest fragment de la conversa és or pur en matèria de semiòtica de la moda. Per què Dolores creu que un home amb corbata no pot canviar el sistema? És tan significatiu l’ús d’aquesta peça o, d’altra banda, lluir-la és un acte del tot innocent i l’única funció que té per a Graset és tapar una panxa?

El vestitmasculí, integrat pels pantalons, l’americana, l’armilla, la camisa i la corbata, va necessitar un llarg període de temps per configurar-se a foc lent i segur, des de finals del segle XVII fins a les darreries del segle XIX, quan es consolidà. La seva invenció va néixer arran de la caiguda de les monarquies absolutistes i de l’adveniment dels estats parlamentaris moderns. Aquests necessitaven deixar enrere la improductivitat de la noblesa, moguda per l’ociositat com a ostentació pecuniària, el llibertinatge i el modus vivendi malbaratador, el qual era insostenible econòmicament. Aquest canvi prendrà com a pal de paller una nova concepció de la masculinitat que, lluny de les sedes, els talons, els maquillatges i les perruques, s’havia de basar en la contenció, l’austeritat, l'atemporalitat, la uniformitat i la capacitat de renúncia, com a ficció d’igualtat social i com a eina de control de la població. I així va néixer el vestit d'home, que, encara en els nostres dies, actua com a símbol de privilegi de classe i visibilitza l’adhesió al sistema i als valors més conservadors en matèria econòmica, política i moral. I si encara en teniu dubtes, pregunteu-vos: per què les formacions polítiques més de dretes fan un ús massiu d’aquesta indumentària, mentre que les emplaçades més a l’esquerra no? O, dit d’una altra manera: per què en les professions creatives estranyament veiem vestits d'home quan, en canvi, els trobem sense excepció entre els treballadors d’entitats bancàries?

L’atuell de Xavier Graset no dona cap mostra de transgressió ni rebel·lia. Ans al contrari, és previsible i obedient amb allò establert, incloent-hi la ja famosa corbata, d’un discret color vi amb unes esperades ratlles d’estil europeu. Amb això no estic jutjant ideològicament Xavier Graset i segur que hi ha gent que li agrada anar amb americana i corbata, al mateix temps que és crític amb el sistema, però estareu d’acord amb mi que no és el més habitual. El què és ben cert és que la roba que portem sempre està carregada de significat i fora bo que en fóssim més conscients ja que, com diu el principi del dret, “el desconeixement no eximeix de responsabilitat” i no estar assabentat dels significats de la teva estètica no significa que deixis d’emetre’ls.