Judit Mascó: "No em sentia a gust amb el meu cos"

Judit Mascó (Barcelona, 1969) és model i presentadora de televisió. S’estrena en la literatura infantil i juvenil amb el primer llibre de la sèrie The Forever Girls, Amistat en perill.

Va néixer al barri de les Corts de Barcelona. “Els pares eren mestres i tenien una escola al carrer Galileu i un parvulari al carrer Europa. Després del parvulari em van posar a l’escola on anava el meu germà, el Santa Isabel de Sarrià”. Però vas tornar a l’escola dels teus pares. “Vaig fer-hi de segon a quart de bàsica, però no va funcionar. Que el pare fos el director... No m’agradava que no hi hagués un espai entre escola i família. I vaig tornar al Santa Isabel.”

T’agradava? “M’ho passava bé, però mai m’ha agradat estudiar. Era molt sociable, m’avenia amb tothom. Per la meva alçada sempre em feien seure al darrere de tot i em distreia més”. I amb què somiaves? “De petita volia ser astronauta, però el pare em va dir que s’ha de saber moltes matemàtiques i és l’assignatura que pitjor se’m donava”. Feies extraescolars? “Música, piano... Tinc un trauma amb els exàmens al Liceu amb aquells personatges tan seriosos. També feia gimnàstica rítmica. Vaig arribar a un nivell alt, perquè era molt àgil i flexible, però era massa alta”.

Tens un germà dos anys i mig més gran i una germana tres anys més petita. Com era ser la del mig? “Jo ho he viscut molt bé perquè no tenia la responsabilitat de ser el gran i obrir camí. Jo m’enganxava a ell a les etapes de sortir i així em deixaven fer. I m’agrada molt ser la germana gran d’una nena. Hem compartit sempre l’habitació, i una gateta, la Milú, perquè ens agradava el Tintin”.

La moda va arribar per casualitat. "Quan tenia 13 anys un veí que tenia una productora em proposa fer un càsting. Jo li vaig dir que m’encantaria, però ha de parlar amb els meus pares, perquè a casa ens tenien molt ben alliçonats. Vaig fer el càsting i a la primera el vaig passar. Era un anunci de gelats de la marca La Menorquina. Vaig dir la meva primera frase televisiva: Delicioso sabor a fresa."

El salt professional

I a partir d’aquí? “Res, va ser la típica nena que fa un anunci i vaig seguir amb els estudis. Però el veí productor va dir als pares: «aquesta nena podria fer de model». I vaig començar a dir que això m’agradava”. I ells? “Fins que ja era molt gran, deien: «fes el que vulguis mentre no deixis els estudis i vagis passant»”.

Tu et veies guapa? “Amb 13 anys no m’agradava ser alta perquè destacava. Quan ets adolescent vols ser com la majoria de les amigues. A casa em vestien molt còmoda, amb unes botes Kickers, que odiava. Les meves amigues guais anaven amb sabatetes. Tampoc m’agradava tenir pit, em vaig desenvolupar molt de pressa i sempre duia dessuadores amples. No em sentia a gust amb el meu cos. Jo vaig haver de ser més gran per acceptar-me. Aquesta professió em va ajudar perquè ser alta mola. Aquí no vaig geperuda, vaig recta”.

Quan vas començar a ser model professional? “Amb 16 anys vaig fer un curset de model. Allà ja van sortir feines remunerades. Els pares m'estaven molt a sobre. Eren valents, perquè recordo la meva àvia dir-li a ma mare: «ves amb compte què està fent aquesta nena.» Com si m’haguessin de portar pel mal camí.”

Com combinaves la feina i els estudis? “Amb 17 anys la meva agència em va enviar a Milà per obrir-me camí internacionalment. Vaig picar molta pedra, però vaig tornar amb un book. En paral·lel també feia molts anuncis de televisió a Barcelona i Madrid. Vaig haver de repetir tercer de BUP, estava sempre viatjant. Vaig tenir la sort que el director de l’escola em va deixar repetir només les quatre assignatures que m’havien quedat.”

I el COU? "El pare em va dir: «així no te’l trauràs mai, has d’anar a un centre per gent que treballa». Vaig anar a La Salle. Hi havia els germans Sánchez Vicario, la Sílvia Tarragona... Hi anava quan podia, et posaven moltes facilitats."