De justícia poètica

Carles Rebassa signa el pròleg de la justa antologia El nòmada i l’arrel del malaguanyat Manel Marí. Rebassa en reordena les composicions procedents de nou llibres que bàsicament es trobaven descatalogats. Dona entrada així a través d’un Pòrtic inicial a l’univers d’aquest eivissenc que vivia instal·lat a València. Marí era, sobretot, un poeta de la vida –per això i pel tòpic que sempre ens en quedaran els versos no ha de morir mai. Poeta maleït i de l’amor, és burleta, iconoclasta, irreverent i irònic. També és un flâneur que ens frapa, bell i vibrant, però no sempre senzill; en copses una musicalitat de fons que t’apaivaga, i el joc lingüístic, el calembour i els colors de l’arc et sedueixen, però el contingut no se’t lliura a la primera, de manera que l’acabes i t’entren ganes de tornar-lo a envestir, prova fefaent també que t’ha entusiasmat! Fa rimar els versos al carrer però també omple el dipòsit en caus i tavernes fosques de suburbi –a fora hi carda fred i l’alcohol reconforta– entre meuques, gats i captaires per elaborar un determinat camp semàntic del perdut. Hi abunda poca arrel, en aquest nòmada. Els escenaris tampoc es lliuren clarament, si és que ell almenys els hi tenia: a Deshàbitat reconeix que "ja no som d’on som", però s’arrapa amb ungles i dents a la terra que li cap dins les mans.

Mescla en un túrmix el (post)simbolisme, Estellés i un cert lèxic de trobador medieval amb ànsies de treballar de joglar. El cop de taló del tango o el to de Jo soc la veu amb cita de Cohen inclosa recorda la música valenciana més reivindicativa d’Obrint Pas o La Gossa Sorda, com si Marí zigzaguegés el lector i potser ara somrigui sorneguer amb un rictus satisfet del més enllà. Un tríptic al Cafè Can Pou i Can Pou (el bar entès com a reducte) concedeixen a la fi un espai a Eivissa, un recer des d’on imaginar el 'jo' poètic 'escrivivint', manllevant el neologisme de Ponç Pons.

En aquest sentit, subscric les paraules de l’epíleg del seu amic Sebastià Alzamora, que qualifica Marí com un dels més grans de la seva generació sense que hi hagi en mi la devoció personal que a ell l’obliga a vacil·lar. No em reca reconèixer que crec que no havia llegit un borrall de cap dels seus poemaris previs, però aconsellaria a tots els poetes joves llegir-ne la producció i prendre llum d’una de les veus més elevades que darrerament han aixecat el crit en aquesta terreta nostra.