Kim Hye-jin: "Si et linxen a les xarxes socials, poden acabar amb la teva vida o bé et poden fer renéixer"

BarcelonaHaesu Im, una terapeuta de mitjana edat, es dedica a escriure cartes plenes de pena i retrets a tots aquells que van ajudar a enfonsar-la, però mai no aconsegueix acabar-les. Llavors surt de casa i les fa a miques abans de llençar-les a les escombraries. La vida estancada d'aquesta dona comença a canviar el dia que pren la decisió d'alimentar un gat de carrer, i aquesta acció li permetrà conèixer una nena de nou anys, la Sei Hwang, amb qui es faran amigues. Aquest és el punt de partida de Soy toda oídos, segona novel·la de Kim Hye-jin (Daegu, 1983), que es pot llegir en castellà gràcies a la traducció d'Irma Zyanya Gil Yáñez i Minjeong Jeong per a l'editorial Las Afueras. Igual que companyes de generació com Cho Nam-joo i Kim Ae-ran, Kim Hye-Jin analitza els efectes del neoliberalisme econòmic i l'individualisme extrem en la societat sud-coreana actual.

Soy toda oídos és la seva novel·la més recent, però va començar a publicar fa més d'una dècada. Van ser difícils, els inicis?

— A Corea, si ets escriptor vol dir que ets pobre. Dedicar-te a la literatura no és cap negoci. Els pares van intentar que em dediqués a una altra cosa, com ara donar classes en una escola o opositar per ser funcionària. No se'n van sortir, perquè des de petita que no vaig deixar d'escriure contes i novel·les, i després vaig estudiar literatura i vaig guanyar un premi literari amb el meu primer relat llarg, Chicken run.

El 2014 va debutar com a novel·lista amb Central Station. Hi explicava una relació d'amor entre un home i una dona al marge de la societat. Des de llavors sembla que l'exploració dels marges sigui habitual en la seva ficció, hi està d'acord?

— Sí. Tinc predilecció per la gent que viu als marges de la societat. El centre no m'interessa. En el cas de Central Station l'origen va ser la història que em va explicar una amiga meva que feia de voluntària per ajudar els sense sostre que vivien –i encara hi viuen– a prop d'aquesta estació de Seül. Des de llavors la vaig acompanyar moltes vegades, i va ser allà que em vaig començar a preguntar com devia ser viure al carrer.

A Sobre mi hija (Las Afueras, 2022), la protagonista és una dona que treballa en una residència de la tercera edat que ha d'acollir la seva filla. Tot i que és professora universitària, la jove no es pot pagar el lloguer.

— Aquesta novel·la va néixer de la meva preocupació creixent per la vellesa. A Corea del Sud, les famílies s'han anat reduint: abans convivien fins a tres generacions en una mateixa casa, però ara una de cada tres persones viu tota sola. És evident que quan ens fem grans anirem a parar en residències. M'agradaria trobar una alternativa a aquest destí.

¿La novel·la volia ser un toc d'alerta sobre els perills de la solitud a partir de la relació conflictiva entre la mare i la filla? Hi ha un passatge en què escriu: "Aquesta noia, nascuda de mi, sang de la meva sang, és potser la persona que sento més llunyana".

— Hi ha un tòpic que m'interessava explorar: diuen que la relació entre una mare i una filla no és la mateixa que entre una mare i un fill. No tinc cap resposta sobre la certesa d'aquesta afirmació, però a vegades una mare pensa que és la que millor coneix la seva filla i s'equivoca.

Als personatges de Sobre mi hija i Soy toda oídos els costa trobar gent que els ajudi. Pinta una societat molt individualista, hi està d'acord?

— Qualsevol persona pot tenir problemes molt diversos. És normal creure que els altres t'ajudaran. Així i tot, en última instància som nosaltres mateixos que haurem de superar els problemes que tenim. La mare de Sobre mi hija se sent decebuda amb la filla i fins i tot es permet odiar-la. Fins que no trobi el camí per acceptar la noia no se'n sortirà. A la protagonista de Soy toda oídos li passa una cosa similar: ha rebut molts atacs des de l'exterior i arrossega una ferida profunda a dins que només ella podrà curar.

Els atacs que la Haesu Im ha rebut tenen a veure amb unes declaracions que va fer a la televisió sobre un actor famós. Poc després, l'actor se suïcida i comencen a aparèixer articles en contra d'ella i la difamen a través de les xarxes socials. Es va inspirar en un cas real?

— No em va caldre. A Corea del Sud, la cultura de la cancel·lació és poderosa. Hi ha molts linxaments a través de les xarxes socials. La gent jutja massa ràpid les informacions que corren, sense verificar si són autèntiques.

La Haesu Im ho perd tot per culpa d'aquest linxament: la feina, la parella i els amics. Fins i tot li prohibeixen entrar en un restaurant on sopava sovint per por a desprestigiar el negoci amb la seva presència.

— Si et linxen a les xarxes socials, poden acabar amb la teva vida o bé et poden fer renéixer. La novel·la comença en el punt més baix de la vida de la Haesu Im. Enfrontar-se amb una crisi d'aquestes característiques és dur, però si tens sort, creixeràs personalment.

És irònic que sigui una terapeuta, habituada a resoldre els problemes dels altres, qui s'ha d'enfrontar a la seva pròpia desgràcia.

— Ella, que hauria de distingir-se per escoltar els altres, ha parlat més del compte. El procés d'aprenentatge que explica la novel·la té a veure amb deixar de dir el que penses i començar a escoltar.

La Haesu Im sent pena per un gat de carrer que alguns veïns odien i comença a alimentar-lo.

— Quan veu aquell gat indefens i malalt necessita salvar-lo perquè, en el fons, salvant-lo a ell és com si se salvés a ella mateixa.

Gràcies a aquesta acció bondadosa fa diverses amigues, entre les quals hi ha una nena de nou anys.

— A vegades són les relacions inesperades, les que ens poden salvar la vida. Jo no diria que entre elles dues hi hagi amistat.

La Sei Hwang també pateix en secret que alguns companys de classe la maltracten.

— Encara que ens protegim amb la cuirassa més forta, els problemes sovint neixen de dins nostre.

El context a vegades ens ho posa més difícil. El barri de Seül on s'ha instal·lat la Haesu Im es troba en procés de gentrificació.

— També en això sembla que hagi tingut mala sort. Quan es compra la casa on viu li diuen que aviat es reconstruirà tot el barri. Però no passa així: reformen les cases de la vorera del davant, però les de la seva no. A Seül està passant molt, això. Comencen a fer obres, però no hi ha prou diners per arribar fins on voldrien.