Kirk Kerkorian, el magnat fantasma rere els casinos més grans de Las Vegas

Fins a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, la ciutat de Las Vegas (Nevada) era un llogarret enmig del desert amb unes característiques molt adients per instal·lar-hi bases militars i, fins i tot, fer-hi proves nuclears. A la rodalia de la ciutat hi ha la base de Nellies de la força aèria i, especialment, la llegendària Àrea 51, que sempre ha estat al punt de mira dels conspiranoics pels secrets que l’envolten. El detonant dels canvis que arribarien anys després va ser la legalització dels casinos, l’any 1931, una decisió que va permetre que Las Vegas comencés a fer-se un lloc als mapes.

Però d’ençà dels anys cinquanta tot es va accelerar. L’hotel casino Moulin Rouge (1955) creat pels inversors Schwartz i Rubin, entre d’altres, va ser el primer del seu àmbit sense segregació racial. A la dècada dels seixanta es va produir la gran expansió, amb inversions de magnats com Howard Hughes o el menys conegut en aquell moment Kirk Kerkorian (1917-2015). El nostre protagonista havia nascut a Califòrnia en un entorn poc afavorit (el seu pare havia estat un petit empresari arruïnat quan ell només tenia quatre anys), membre d’una família d’origen armeni –el seu avi havia fugit del genocidi–. Després de deixar els estudis abans d’accedir a l’institut, va provar sort amb la boxa, àmbit en el qual va tenir alguns èxits en categoria amateur. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, es va allistar a l’exèrcit com a pilot, on va dur a terme algunes missions que es podrien definir com a temeràries.

Acabat el conflicte, no es va desvincular de l’aviació, sinó que encara faria negoci comprant i venent aeronaus velles. L’activitat va resultar molt lucrativa, fins al punt que va acabar muntant la seva pròpia línia aèria, la Trans-International Airlines. A començaments dels anys seixanta, la companyia havia crescut tant que va cridar l’atenció del fabricant d’automòbils Studebaker, que va pagar 10 milions de dòlars per quedar-se-la. La gestió del nou propietari no va ser gaire encertada, de manera que només un parell d’anys més tard Kerkorian va poder recomprar-la per una quarta part del que havia cobrat. La destinació d’alguns dels diners guanyats en la transacció li va servir per adquirir trenta-dues hectàrees de sòl als voltants de Las Vegas, que al cap de pocs anys serien els terrenys on s’aixecaria el mític Caesars Palace, el casino més gran de la zona.

Poc abans que les inversions en joc comencessin a proporcionar rendes, Kerkorian va treure a borsa la companyia aèria, cosa que li va permetre ingressar més de 60 milions de dòlars. Però el profit més gros el trauria el 1968, quan va vendre les seves accions a la Transamerica Corporation per 100 milions. En paral·lel a això, va decidir replegar-se temporalment de les inversions a Las Vegas perquè no era cap secret que el Caesars Palace tenia certes connexions amb la màfia. Més endavant això li portaria problemes. Va vendre la seva participació al casino i un any després, el 1969, va obrir el seu propi establiment, l’International, l’hotel i casino més gran del món. El prestigi d’aquest nou centre d’oci va fer que personalitats com Barbra Streisand, Cary Grant o, sobretot, Elvis Presley hi estiguessin vinculats d’una manera o una altra.

En plena onada d’èxit en els negocis, Kerkorian va dur a terme una operació molt significativa: va comprar els estudis de cinema Metro-Goldwyn-Mayer, sens dubte un dels més reconeguts de la història del setè art. La seva carrera com a empresari va ser fulgurant, tot i que va haver de superar alguns entrebancs greus, com les abundoses multes a les quals va haver de fer front a començaments dels setanta fruit de les investigacions sobre la relació entre la màfia i els casinos, i més tard per l’incendi devastador que va destruir el MGM Grand, el seu principal hotel (1980). Les seves inversions van anar molt més enllà dels casinos, perquè va tenir paquets importants de la General Motors i de la Ford, entre moltes altres companyies.

Repassant la seva vida no es pot obviar la seva tasca filantròpica, desenvolupada tant als Estats Units com a l’Armènia dels seus ancestres. Des de la creació de la fundació fins a la seva mort, es calcula que va atorgar donacions per un valor superior als 1.100 milions de dòlars. Un tret fonamental de la seva personalitat va ser l’obsessió per la privacitat, que va fer que alguns dels seus treballadors s’hi referissin com a “fantasma” perquè gairebé mai el podien veure. Quan va morir, el seu patrimoni s’estimava en uns 4.200 milions de dòlars (3.935 milions d'euros).