L'agredolça supervivència al niu buit

BarcelonaQuan fas balanç penses: "Potser no ho hem fet tan malament". Després d'anys d'infantesa dolça –però sacrificada per als pares– i adolescència d'una muntanya russa emocional, de l'alegria a les pors, arriben a adultes. I al cor dels pares s'obre el debat aquell que reflecteix amb encert la pel·lícula La família Bélier –la versió francesa de l'oscaritzada Coda–, en què les vísceres t'animen a retenir les filles a casa mentre que el cap imposa la necessitat de deixar-les volar. I mires enrere i entens que tu també vas marxar de casa per viure la teva vida.

La situació que es crea té fins i tot una definició: la síndrome del niu buit, i també uns símptomes com són la tristesa, la soledat i, fins i tot, la desorientació. Però, al cap i la fi, és llei de vida. Cal, per tant, adaptar-se a una nova situació en la qual el primer que ve al cap és com passa el temps de ràpid i com s'escapa com sorra entre els dits. La vida ja és diferent. En negatiu, la buidor, fins i tot física, de la llar més sola que mai, però alhora també se'n poden treure experiències positives: és l'hora de tornar a abocar-se en la parella, en reprendre tot allò que va quedar al marge perquè el que és urgent s'imposava al que és important.

La sensació que s'ha acabat un cicle, més o menys llarg, s'imposa. Com deia, el balanç no és negatiu. Si han marxat de casa és perquè han estudiat i perquè han trobat una feina que els omple i els agrada. La perspectiva dels pares, però, canvia. Ara és el moment d'oferir un altre tipus de suport, no aquell de la infantesa abocat a les matèries de l'escola, o el vessant més emocional de l'adolescència. S'ha de tractar els adults, encara que siguin joves, com a adults. Però des de l'altra banda, la perspectiva també canvia. La rebel·lia ha quedat enrere i ara el diàleg és franc, profund i molt més enriquidor.

I el niu buit té l'oportunitat d'omplir-se, de nou, de tant en tant. Perquè els trens d'alta velocitat i els avions de low cost faciliten una mobilitat que, quan jo vaig fer el mateix amb 18 anys, era molt més complicada (i cara). També ajuden les noves tecnologies. Si durant els principis de la pandèmia ens vam tancar tots junts a casa, amb una convivència forçada que feia molt que no passava, ara hem après tots a fer anar les aplicacions que ens permeten les videotrucades i reunions virtuals amb una facilitat, fins fa molt poc, inaudita.

Omplir el niu durant unes hores

Però, sobretot, el que més aprecio és quan en dates assenyalades, com un aniversari o Nadal, o qualsevol altra data que no té una marca especial al calendari, ens podem reunir de nou, ni que sigui durant unes hores, en aquest niu. Com sempre s'ha dit, normalment aprecies més allò que no tens o has perdut. I això és el que passa quan es produeix una d'aquestes reunions. La convivència que abans esdevenia rutinària, fins i tot avorrida, es converteix ara en unes hores de festa, en una joia que gaudeixes plenament. I quan marxen, la buidor física torna, però també omple d'alegria el balanç positiu de què parlàvem.