L'Antiga Roma amb monstres: el nou llibre de Sánchez Piñol

BarcelonaDescomptant l’èpica i potent Victus i la tragicòmica i fallida Vae Victus, ambientades en la Guerra de Successió i el segle XVIII, les novel·les d’Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) solen estar fetes amb uns mateixos ingredients: un escenari remot i inhòspit, uns personatges que s’hi troben atrapats per circumstàncies que els superen i uns monstres que de cop apareixen i amenacen de matar tothom i destruir-ho tot. També funcionen, tant des del punt de vista narratiu com intel·lectual, a partir d’uns mateixos mecanismes: l’argument gira al voltant d’un misteri que es desplega amb sentit de l’aventura, que és agitat per diversos cops d’efecte i que, alhora, té una derivada de caire existencial, antropològic, sociocultural, històric i polític.

A Pregària a Prosèrpina, l’autor de La pell freda fa el mateix de quasi sempre. L’escenari remot i inhòspit és el desert del nord d’Àfrica, i també la Roma classista, masclista i violenta dels últims dies de la República. Els personatges que s’hi troben atrapats són el jove Marc Tul·li Ciceró –el fill covard i empetitit del gran polític, filòsof i orador del mateix nom– i el seu pintoresc grup d’acompanyants –un esclau culte, dos guerrers púnics i una “aspa”, que és una prodigiosa guerrera mística d’esperit justicier i d’atributs sobrenaturals–, els quals són enviats a l’Àfrica per comprovar si són veritat els auguris que anuncien una imminent Fi del Món. I, finalment, els monstres són unes temibles criatures subterrànies que mengen carn humana i de porc i que porten unes armadures vives fetes d’insectes.

Sobreposar-se a les adversitats

Aquests materials, Sánchez Piñol els complementa amb –tot i que en alguns passatges seria més exacte dir que els fa servir per il·lustrar– una tesi que té ressonàncies tant polítiques com antropològiques: només els individus, els règims i les civilitzacions que són capaços de canviar i d’adaptar-se a les novetats i d’incorporar contínuament nous aprenentatges poden sobreposar-se a les adversitats, poden prosperar més que els seus enemics, poden consolidar el seu poder.

D’entrada, tot és força prometedor a Pregària a Prosèrpina: el món cruel i fascinant de l’Antiga Roma, un grup de personatges dispars embarcats en una missió transcendental, monstres impossibles, la fantasia amb intencions èticopolítiques de Piñol, la seva traça com a narrador d’històries... Però aviat la novel·la s’encalla i adopta els pitjors vicis de la literatura bestsellerista.

Narrada en primera persona pel jove fill de Ciceró quan el que ell anomena la Fi del Món ja s’ha produït, el relat és interromput cada dos per tres per blocs massa didàctics d’informació contextual que entrebanquen la narració i en desactiven el dramatisme. També l’argument mostra aviat les seves limitacions: a diferència del que passava a El monstre de Santa Helena, on els girs redirigien i resignificaven la història i servien per aprofundir en el món emotiu i moral dels personatges, aquí tot és pla i unidireccional. Hi té a veure, amb això, una prosa un punt engolada i a moments ortopèdica: Sánchez Piñol no ha estat mai un estilista, però en general domina bé el ritme narratiu i és un proveïdor eficaç de bones frases. Aquí, ni una cosa ni l’altra.

Potser el que millor demostra que Pregària a Prosèrpina no funciona –hi sobra material i hi ha escenes més exposades que narrades– és que l’autor no treu quasi gens de suc a una troballa sensacional, que és que, “en la seva lluita contra la injustícia terrenal”, els infal·libles aspa tenen “l’imperatiu de respectar la llei”. És una llàstima perquè aquesta és una paradoxa crucial i Sánchez Piñol, que és un dels pocs escriptors catalans actuals que tenen imaginació política, és a dir, que no són políticament ingenus ni primaris, en podria haver tret grans resultats.