L’any que vaig estar més viva i esquerdada

BarcelonaD’aquell dia en recordo sobretot el so dels batecs. Els batecs d’aquells nadons que eren dins les panxes de les seves mares, mentre que a mi, aquell dia, m’havien dit que els de la meva ja no hi eren. Em van deixar durant hores en una sala plena de corretges, a mi sola per fer-me analítiques. Recordo aquells sons, i com em queien les llàgrimes per la seva sort i la meva pena, i sobretot per la indefensió d’estar vivint allò. El sistema sanitari no està preparat per atendre amb dignitat i cura les pèrdues gestacionals, no està prou humanitzat i cal fer-ho ja, perquè aquests detalls t’esquerden. Només cal analitzar-ho amb els ulls de qui pateix, de qui ha de rebre la mort en comptes de la vida. 

Per aquella pèrdua he plorat molt, però també ha estat l’any de més creixement personal de la meva vida. Perquè vaig viure la tristesa com mai l’havia conegut, i també la meva resistència, les meves vergonyes i la meva por. Potser un dels anys en què he estat més viva i conscient i més morta i esquerdada alhora. Aquella panxa buida de cop, aquelles expectatives trencades, aquella data de part que sempre serà (improbable) i impossible i aquella pena social. I aquella violència sanitària: detalls deshumanitzats en l’atenció, resultats mèdics que suposen molt i es converteixen en misèries i una atenció psicològica que ni ajuda ni acompanya. I quina merda pensar de nou en un embaràs i tenir por i il·lusió a parts iguals. Deixem de romantitzar els embarassos perquè alguns arriben i d’altres no i, ja que hi som, deixem de romantitzar la maternitat i els postparts perquè no ens ajuda. És el que és, però no és rosa, ni fas pastissos. Deixem de crear expectatives que es poden trencar, siguem responsables amb el que projectem socialment. Per nosaltres i per les nostres filles. 

I un juliol ens va arribar el raig de llum

D’aquest any, també en recordo, la calidesa de les abraçades de les dones amigues que ho han passat, un lloc on trobar el caliu del dolor comprès. I quantes abraçades he tingut que no sabia i quantes n’he fet que no sabia que en faria. I quantes paraules buides m’he trobat al voltant. No estem acostumats al dolor. Socialment ens molesta, ens incomoda. No hi estem educats, volem acompanyar-lo amb frases d’esperança creient que curen, i no. El dolor necessita sortir, i per això només cal escoltar. Donar silenci per parlar, per explicar, per treure el mal. Cal callar per escoltar, és la millor forma d’acompanyar.

Durant el camí també vaig fer-me la forta, i vaig veure que no era una opció. Així que vaig decidir buscar ajuda psicològica per fer el camí, per primera vegada a la vida. Podia seguir fingint la meva fortalesa o podia enfrontar-me a mi mateixa i a la meva por. I tampoc era just, ni per mi, ni per la meva filla gran. I quina màgia i quina llum. Que bé m’ha anat aquest camí acompanyada, perquè la por, sempre hi serà, però cal afrontar-la, mirar-la als ulls. I així ho hem fet.  

I al cap d’uns mesos va arribar un nou viatge. Un nou tiquet, i els dubtes i la por entraven amb mi a cada ecografia i a moltes matinades al llit. I les dates que fan mal van passar i vam anar sumant setmanes i molts despertars de seguretat (ho sento, Joana) i un juliol, ens va arribar el raig de llum després de la tempesta. I quina sensació de tranquil·litat, quan la vaig tenir a sobre: la plenitud d’haver pujat la muntanya, d’haver travessat el pont, d’haver-ho aconseguit. De tota aquesta merda n’he après molt, no és que tot passi per alguna cosa, no ho crec, però ja que m’ha tocat viure-ho, he intentat posar-hi l’actitud per aprendre que la vida va d’això, també, de fer plans i que no surtin i que enfrontar-me a la meva por m’ha portat la vida.