Contra l’arrogància de publicar, la humiliació necessària de llegir

BarcelonaEntre els que aspiren a publicar sol córrer la llegenda que entrar en la roda literària és poc menys que impossible. Les xarxes socials estan plenes dels greuges d’aspirants que expliquen, per exemple, que han enviat el manuscrit a 415 editorials i no han rebut resposta, o bé han rebut un correu estàndard amb aquella frase freda i dolorosa com una fulla de ganivet que diu: "No encaixa en el nostre catàleg, gràcies". En la majoria dels casos, els aspirants, ofesos i convençuts que el seu llibre és la rehòstia, donen per fet que el seu manuscrit no ha sigut llegit o que, si ho ha estat, no ha sigut comprès. Hi ha una conspiració contra ells. Els seus companys, llavors, per reconfortar-los, potser esmentaran el cas de l’Ulisses de James Joyce o del primer volum de Harry Potter, que van ser rebutjats per diverses editorials. Els aspirants, aleshores, es consolaran pensant que també ells són uns genis literaris incompresos. Davant de la negativa de les editorials, uns quants decideixen autopublicar-se o caure a les urpes d’alguna d’aquestes "editorials" que et publiquen el llibre si els garanteixes unes vendes mínimes. També en aquest cas els companys els podran encoratjar amb exemples recents, invocant el premi Crexells del 2017, que es va emportar Joan Buades amb Crui. Els portadors de la torxa, un llibre publicat gràcies a una campanya de micromecenatge que va ser rebutjat per quinze editorials. Els més agosarats s’atreviran a citar –ratllant el sacrilegi– el cas de Virginia Woolf, que publicava a la seva pròpia editorial, Hogarth Press.

I sí, els exemples de Joyce, Rowling o Buades són tan certs com excepcionals. Però, com bé sabem, les excepcions confirmen la regla. El deliri que el teu manuscrit és comparable amb el de Joyce és la base del problema. Són pocs els que davant de les negatives o silencis editorials es plantegen si potser el problema no radica tant en el sadisme exacerbat dels editors com en la qualitat del text que han enviat. És evident que el que més desitgen les editorials és trobar llibres meravellosos i descobrir nous talents en un món literari que devora, mastega i escup els noms a una velocitat escruixidora: és un monstre que exigeix carn fresca cada temporada. Si el llibre que els has enviat és tan bo, realment creus que el deixarien passar? Que sí, que pot ser que alguna perla s’escapi, però diria que no és el comportament sistemàtic i que no és bo ni literàriament intel·ligent cultivar l’autocomplaença.

A més, les editorials publicaran el teu llibre, malgrat que no sigui excepcional, sempre que sigui digne i que contingui alguna promesa prou sucosa, sigui de tipus comercial o d’un talent que s’endevina però que encara s’ha de polir.

Si un llibre com 'Solenoide' existeix, què nassos he d'escriure jo?

A mi el que em desconcerta no són tots els llibres que no es publiquen (menys que se n’haurien de publicar encara), sinó la temeritat de publicar certs llibres veritablement literaris. Ara mateix estic llegint, tard però amb un entusiasme ferotge, Solenoide, de Mircea Cărtărescu, amb la traducció excelsa d'Antònia Escandell Tur. Cada paràgraf que llegeixo és una bola de demolició que esfondra els dèbils murs de la meva ja fràgil autoestima literària. Si un llibre així existeix, què nassos he d’escriure jo? Quin sentit té escriure i competir amb un rival d’aquesta talla? I quina injustícia que només n’hagi venut 2.500 exemplars a casa nostra, quan tenim llibres deu mil vegades més mediocres que venen deu vegades més. ¿Quants lectors estan disposats a afrontar un llibre de gairebé nou-centes pàgines? Cada vegada menys. ¿Quin espai, quin temps, quina atenció dediquem als autors que obren camins? Cada vegada menys. ¿Quina fe podem tenir en l’autoregulació del mercat literari? Cada vegada menys. ¿Quins riscos estan disposades a córrer les editorials? Cada vegada menys (cosa que entronca amb els genis rebutjats de més amunt i els dona, en part, més arguments per repenjar-se en el seu plany). ¿Com es pot tolerar que jo comparteixi taula en una llibreria amb aquest geni? És un insult. I així em fugen les ganes d’escriure: mai li arribaré a la sola de la sabata. Després m’hi obligo, perquè em dic que per arribar a escriure un monument com aquell abans s’han d’escriure coses imperfectes, mig fallides, i que cal tenir fe, i que de Cărtărescu n’hi ha un entre cent milions, i em reconcilio amb el fet que jo no en seré un. Del que es tracta és de fer-ho tan bé com pots, d’esprémer-te, d’exigir-te i també de saber entomar que algú et digui que allò no és prou bo ni prou interessant ni prou prometedor. Llegir bona literatura és un exercici insuperable d’humilitat.