L’art d’immortalitzar els voravius de la vida

En un dels poemes del seu primer llibre (Xicraini, nit de portes cremades), Andreu Vidal va deixar escrit aquest vers curiosament esperançador: “M’estim la nit, / perquè la nit pot ser dia.” Al seu torn, Jaume Sisa cantava que “qualsevol nit pot sortir el sol”. No he pogut evitar re-cor-dar, com deia Blai Bonet, aquestes dues referències culturals davant del darrer títol de Lluís Maicas per al seu nou diari: Qualsevol nit serà de dia. Fa anys que el prolífic escriptor nascut a Inca l’any 1954 ens va proporcionar els seus interessantíssims textos segellats amb feliç fidelitat diària. De fet, el formidable segell Ensiola li ha publicat els anteriors (Teràpies de sedició i L’Armistici) i altres propostes talment novel·les genials (El pes de l’acer i Doble joc de tres) o reculls de poesia (L’últim alè abans de l’últim alè, Goteres de llum i Culleres amb forats).

El gènere del diari, que fusiona l’autobiografia i la ficció a partir d’un format assagístic que es prodiga en fragmentacions i multiplicitats, s’ha anat desenvolupant de manera portentosa al llarg dels anys, sobretot per les qualitats obertes i transfrontereres. Es pot assegurar que Samuel Pepys i Michel de Montaigne el varen refundar per a la modernitat, i que grans figures de la literatura del segle XX, des de Frank Kafka fins a Paul Auster, passant per Katherine Mansfield o Virginia Woolf, l’han convertit en una aventura textual de primeríssim nivell. En aquest segle XXI hem pogut comprovar com agosarats creadors internacionals de la mida de Mario Levrero, Fang Fang o Mircea Cărtărescu l’han tractat ben igual que un laboratori per experimentar noves escriptures o una mina d’on extreure idees per després eixamplar-les en altres obres. Lluís Maicas encaixa en aquesta categoria d’atreviment, i forma part d’un exèrcit de persones –com Valentí Puig, Feliu Formosa, Ramon Ramon o Gemma Gorga– que els darrers anys han engrandit les possibilitats del dietari.

Què és el que converteix Lluís Maicas en un dietarista singular i magnífic, al meu entendre? Moltes són les raons: un domini lingüístic excepcional, la riquíssima varietat de temes que tracta, una gràcia genuïna per explicar tota casta d’anècdotes o una mirada fascinant que combina l’observació atenta i detallada amb sortides surrealistes, com quan l’autor arriba a la conclusió, un bon dia d’agost després de rumiar-s’ho molt, la idea d’una conspiració que comporta el robatori dels contenidors marrons de brossa orgànica, per citar una troballa que m’ha cridat l’atenció. Amb els seus volums, Maicas té el do d’immortalitzar la vida tot capturant-ne els voravius. Té raó Joan Veny quan al pròleg assegura que Qualsevol nit serà de dia de Lluís Maicas és un festí literari. Tant de bo molta gent el pugui gaudir com es ben mereix.