L’arxienemic de la Canadenca i de Cambó

Portar el mot riu al cognom ha d’influir per força en la trajectòria vital. El nostre protagonista podria haver-se dedicat perfectament a la pesca de la truita comuna, però el destí li reservava una altra manera d’aprofitar els cursos fluvials: la generació d’energia hidroelèctrica mitjançant salts d’aigua.

Qui més qui menys ha sentit a parlar de la Canadenca (altrament dita, la Barcelona Traction), de Frederick Pearson i, portat a l’extrem, alguns també deuen conèixer Carles Montañès, però és poc probable que el gran públic estigui al cas de la tasca d’emprenedoria d’Emili Riu, un pioner en el món dels salts d’aigua a Catalunya.

Nascut a Sort i, per tant, bon coneixedor de les possibilitats dels rius pirinencs, el 1905 va ser el primer que va dissenyar un projecte de salt d’aigua a Cabdella, abans del 1910 ja havia aconseguit diverses concessions d’explotació i tan d’hora com el 1913 ja disposava de cinc centrals en conques catalanes. Riu va ser tot un pioner. Dèiem que el de Sort és força més desconegut que el tàndem Pearson-Montañès, però no només això: també era el seu enemic.

el cert és que la companyia que va fundar, Energia Elèctrica de Catalunya (EEC), va ser la gran rival de la Canadenca a l’hora d’estendre l’electricitat per tot el país i, sobretot, en l’objectiu d’aconseguir abastir l’àrea metropolitana de Barcelona. Del que no hi ha cap dubte és que Emili Riu va ser un veritable self-made man, perquè des d’un origen humil va arribar als epicentres de poder de la societat de la seva època.

En el món de la política, Riu va ser diputat i senador entre 1901 i 1923, sempre pel Partit Liberal. El seu gran adversari va ser Francesc Cambó, a qui Riu considerava massa radical en el seu catalanisme. Mentre que el de Verges era el pal de paller de la Lliga Regionalista, el de Sort va acabar militant a l’espanyolista Unió Monàrquica Nacional i es va posar de perfil pel que fa al projecte de creació de la Mancomunitat, però va donar suport que el català fos llengua oficial. També va tenir responsabilitats a la Compañía Arrendataria de Tabacos, un ens semipúblic que controlava la fabricació i distribució de tabac i que va ser el precedent de la mastodòntica Tabacalera.

Que Riu aconseguís tantes concessions a les beceroles de l’electrificació té relació directa amb les seves influències polítiques, tant a escala local com al Congrés de Diputats de Madrid. Qualificat per alguns com a cacic del Pirineu, va enllaçar mandats com a diputat per la circumscripció de Sort de manera que va poder maniobrar còmodament per aconseguir les seves fites.

Es va instal·lar a Madrid el 1896 per fer de periodista i és en aquesta feina on va començar la seva carrera meteòrica cap a l’èxit: de redactor d’El Globo a propietari del mitjà, després de comprar la capçalera al comte de Romanones, que acabaria essent amic i aliat fonamental del català.

Mentre que la Barcelona Traction tenia al darrere grans capitals europeus i americans, Riu va haver de recórrer a la Compagnie Générale d’Électricité que, juntament amb la Siemens i la Société Suisse de l’Industrie Électrique, van donar suport tècnic i financer als seus plans per generar electricitat al Pirineu. La banca catalana es va quedar fora del projecte –i també del de la Barcelona Traction– per la seva proverbial aversió al risc que suposaven les noves tecnologies.

Mentre va durar la disputa entre les dues grans companyies elèctriques, Riu no va dubtar en fer servir les capçaleres que controlava (El Globo, El País, Revista de Economía y Hacienda ) per atacar durament els seus rivals, emprant títols com “Els canadencs, un perill per a Lleida”, en una clara referència al sobrenom popular de la Barcelona Traction. Aquesta rivalitat entre l’EEC i la Barcelona Traction va durar fins al 1923, quan aquesta segona va adquirir l’empresa fundada per Riu aprofitant que els francesos se’n volien desprendre. Un any després, Riu va patir una embòlia que li va complicar molt la salut. Va morir poc després, el 1928, sense haver arribat a la seixantena.