L'empresari protagonista de la teoria de la conspiració més cèlebre d'Itàlia

La tardor del 1962 va ser especialment calenta, amb la crisi dels míssils cubana com a epicentre de tot plegat. El 22 d’octubre d’aquell any, JFK, com a president dels Estats Units, va fer una al·locució televisiva en directe per anunciar que havien descobert míssils soviètics instal·lats a Cuba: “Durant la setmana passada, algunes evidències fora de tot dubte han demostrat que actualment hi ha en preparació tota una sèrie de bases de míssils ofensius dins d’aquesta illa captiva”. Els soviètics van recular en les seves intencions, de manera que l’incendi va quedar extingit poc temps després, però, això sí, existeix el consens que mai el món havia estat tan a prop d’un conflicte nuclear com en aquelles dates de l’octubre del 1962.

Pocs dies després d’això, el 27 d’octubre, un jet privat que sobrevolava el nord d’Itàlia en direcció a Milà es va estavellar sobre la localitat de Bascapè (Llombardia), cosa que va causar la mort de tots els qui anaven a bord. Una de les persones que hi viatjaven era Enrico Mattei, veritable self-made man i home clau de la indústria petroliera italiana. Encara avui no estan clares les causes que van provocar la caiguda de l’avió, però tenint en compte que Mattei acumulava amenaces de mort, les sospites d’atemptat van córrer com la pólvora.

Nascut en una regió de la costa de l’Adriàtic, Mattei va tenir uns orígens tan humils que ni tan sols va poder cursar estudis superiors (va arribar a intentar matricular-se a la Universitat de Camerino, a la seva regió natal, però va haver d’abandonar la idea per la falta de recursos econòmics de la seva família). Res no feia preveure que anys més tard seria un dels homes més poderosos d’Itàlia. Malgrat tenir tots els elements en contra, la seva intel·ligència natural, més una voluntat de ferro i grans dosis d’audàcia, li van permetre escalar posicions a la societat a gran velocitat. La seva primera feina va ser d’aprenent en una factoria de cuirs adobats, on en poc temps va arribar a ocupar la plaça de responsable químic. Durant els anys posteriors va anar prosperant a dins de la indústria química, en el segment dels colorants, fins a crear la seva pròpia empresa. A començaments dels anys trenta va ficar el nas al Partit Nacional Feixista de Mussolini, però l’experiència no el devia convèncer perquè a la dècada següent el trobem lluitant contra el feixisme i en el tram final de la Segona Guerra Mundial plenament integrat a la resistència italiana. En aquella època ja s’havia atansat a la democràcia cristiana, el moviment polític al qual va estar vinculat la resta de la seva vida.

Refundador d'un empori petrolier

El principal gir a la trama de la seva vida va ser després del conflicte bèl·lic, perquè el govern italià –en mans dels democratacristians– el va nomenar president d’Agip (Azienda Generale Italiana Petroli), la companyia pública del petroli que havien fundat els feixistes a la dècada dels vint. El mandat que li van encomanar va ser clar: desmuntar-la com més aviat millor. Però ell tenia uns altres plans. Amb l’argument sòlid que a Itàlia hi havia prou reserves de petroli i de gas per autoabastir-se i no dependre de països tercers, Mattei no només es va negar a abaixar la persiana d’Agip, sinó que la va potenciar fins a extrems mai vistos, per a disgust d’algú que s’ho mirava des de fora. En el marc d’aquesta política va crear també ENI (Ente Nazionale Idrocarburi), que va tenir com a objectiu l’explotació de camps petrolífers al nord d’Àfrica i l'Àsia Menor, facilitant acords amb els governs locals força més avantatjosos que els que signaven les altres multinacionals de l’or negre. També va signar un pacte per comprar petroli soviètic, en plena Guerra Freda. Abans hem dit que algú no es mirava amb bons ulls els projectes de Mattei, i no eren altres que els membres de les Set Germanes, el càrtel del petroli format per set companyies, majoritàriament americanes, que havia controlat el mercat des de la dècada dels anys vint. Tampoc estaven gens satisfets els seus governs, sobretot el dels Estats Units.

Amb el subministrament de petroli garantit, a finals dels cinquanta Mattei va apostar també per l’energia nuclear, per a la qual va disposar de tecnologia britànica. El Nadal del 1962 estava prevista la primera prova nuclear, però Mattei no va ser a temps de veure-la perquè dos mesos abans l’avió on viatjava va patir l’accident que explicàvem al començament d’aquest text. La mort de Mattei s’ha convertit des d’aleshores en un dels grans misteris de la història d’Itàlia, amb moltes veus que parlen d’assassinat i no pas d’accident. El mateix Pier Paolo Pasolini va fer la seva pròpia recerca, però el van matar abans de poder enllestir el llibre que estava escrivint.