L'error d'haver nascut dona

BarcelonaSi alguna cosa ha quedat clara en aquesta quarta onada feminista que vivim és que les dones estem fartes de perdre la partida. I és per això que, des del nostre lloc de perdedores, diem prou: a la violència de gènere, a la bretxa salarial, al sostre de vidre, a la invisibilització, a ser silenciades. Diem prou.

Una de les primeres a denunciar amb fermesa aquesta condició de violentades, explotades i silenciades va ser l’anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), pensadora feminista de vida intensa i breu, autora del mític assaig Vindicació dels drets de la dona, publicat l’any 1792, a les portes del pas al segle XIX. Va ser ella qui va definir el concepte “gènere” sense inventar la paraula, com allò que és fruit no de la biologia sinó de l’aprenentatge social. Aquesta precursora de Simone de Beauvoir –a qui els seus enemics van batejar com a “hiena amb faldilles”–, no es va cansar mai de denunciar la dura condemna a què eren sotmeses les dones. Ho va fer mitjançant l’assaig i també de la ficció.

En vida va publicar La novel·la de Mary, que fa cinc anys va aparèixer en castellà i on reflexiona sobre l’horror que suposava per a les dones el matrimoni de conveniència. Però aquesta no va ser la seva única peça narrativa, ja que d’entre els manuscrits inacabats que va deixar quan va morir –conseqüència del part de la seva única filla, Mary Shelley, autora de Frankenstein–, destaca Maria o el món contra les dones, que ara publica Cal Carré en català, traduïda per Esther Tallada. El títol original és, de fet, Maria o els errors de les dones. ¿Quins errors, em pregunto? Doncs directament haver nascut dona i haver vingut a aquest món a patir per decret patriarcal.

El desig d'independència acaba al manicomi

Va ser el seu marit, l’anarquista William Goldwin, qui es va ocupar de publicar-la perquè la considerava una valuosa aportació al retrat d’aquest ingrat paper que a les dones ens ha tocat. La novel·la, inacabada, explica la terrible experiència d’una protagonista jove que podria ser qualsevol dona burgesa del seu temps, tancada pel seu marit per haver tingut la gosadia de fugir del seu costat embarassada i tot. Per castigar-la encara més, el pèrfid li ha arrabassat també la filla.

L’aliança amb Jemina, “aïllada des de la desgràcia del seu naixement” i empleada al manicomi on Maria ha acabat per culpa del seu desig d’independència, s’erigeix aquí en la demostració d’una sororitat femenina que no entén de classes socials. La seva única aliada li proporciona consoladores lectures, com l’Eloïsa de Rousseau, i també estris d’escriptura. Així mateix, gràcies a ella podrà comunicar-se amb un altre ostatge, també forçat al captiveri.

En les hores de desassossec, Maria escriu la seva història, pensant que “potser serviria per instruir la seva filla, i per protegir-la del sofriment i la tirania que la seva mare no havia sabut evitar”. Aquest va ser l’objectiu de Wollstonecraft quan va ordir la trama d’aquesta tragèdia particular, però també col·lectiva, escrita amb agilitat i molt bon ritme: “Fer paleses les misèries i l’opressió a què estava sotmesa la dona arran de les lleis i els costums segregatius de la societat”.