Les escoles que aposten perquè cap nen surti a Instagram

BarcelonaÉs possible que una escola comuniqui el seu projecte educatiu sense mostrar els seus protagonistes? La resposta és que sí i és que ja hi ha més d’un exemple que demostra que es pot generar relat sense haver d’exposar els menors a internet. Si revisem el perfil d’Instagram de l’escola Norai de Montgat (Maresme) hi veurem un conjunt d’imatges estèticament molt cuidades que mostren el detall de diferents processos d’aprenentatge a partir de materials diversos. Especialistes en la cura dels espais i dels suports pedagògics, aquesta pàgina ha passat de ser un “diari d’aula” per a les famílies, a convertir-se en un canal de difusió de material formatiu que desperta molt interès entre professionals de l’educació: “Els nostres valors educatius els intentem transmetre a través de la imatge i del text explicatiu”, apunta Sílvia Guillamot, directora del centre. Amb més de 7.500 seguidors, l’èxit de les publicacions ha portat el centre a organitzar diverses jornades formatives per explicar el seu projecte educatiu, a més d’ampliar el seu reconeixement i el nombre de seguidors: “Vam començar amb un canal per a famílies i ens hem trobat seguides per companys i companyes que ens fan moltes preguntes. Des d'on heu comprat això, fins a no entenc què feu amb això altre. M’agrada molt que em facin aquestes preguntes, tot i que Instagram és molt superficial i això espanta una mica”, afegeix.

El compromís ferm de no exposar els menors no és recent. Als anys noranta Guillamot ja s’ho va plantejar quan va sentir una periodista qüestionant per què es fotografiaven infants adormits tornant d’una excursió: “Encara se’m posa la pell de gallina quan hi penso. Per a nosaltres es tractava d’una imatge molt tendra, però allò podia esdevenir un problema si aquella criatura, de més gran, preguntava amb quin permís s’havia fet aquella fotografia. Em vaig adonar que la imatge tenia importància. (...) Si tu com a pare o mare vols penjar la fotografia del teu fill, endavant, però des de l’escola no es farà perquè aquell infant no és nostre”, apunta.

La reflexió en la transmissió d’emocions

Com l’escola Norai de Montgat, altres centres educatius comencen a qüestionar-se els perills de l’exposició permanent dels infants, especialment en canals com Instagram, malgrat tenir-ne autoritzats els drets d’imatge. La GEM de Mataró ha engegat la campanya #capcaralesxarxes, que convida a replantejar l’ús de les xarxes socials per protegir la privacitat dels menors: “Treballem per millorar la protecció del menor en tots els àmbits, també en el digital. És important reflexionar on va a parar tot allò que pengem, especialment si hi afegim l’ús de la intel·ligència artificial”, destaca Toni del Rio, sotsdirector pedagògic i cap d’innovació del centre.

L'Autoritat Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) explicita, que “la sobreexposició d’imatges de l’alumnat al web i a les xarxes socials dels centres educatius té efectes en la seva privacitat, amb independència que es compti amb el consentiment. La pèrdua de control sobre les imatges fa que qualsevol persona les pugui utilitzar de manera indefinida”, com subscriu el document Pautes. Difusió d’imatges de menors i joves als centres educatius. A més, el departament d’Educació també assenyala en els seus consells destinats a escoles que “per informar de les activitats al públic en general cal publicar imatges en les quals l’alumnat no sigui clarament identificable”. Tot i aquests recursos, una auditoria de l’APDCAT sobre la publicació d’imatges i altres dades personals dels alumnes a internet del 2020, confirma que “la majoria dels centres publiquen habitualment i en obert, tant al web del centre com a les xarxes socials, un gran volum de fotografies i vídeos amb els alumnes clarament identificables; també hi publiquen els treballs que elaboren, igualment identificats. La freqüència de la publicació és especialment alta a les xarxes socials, que permeten compartir la informació de les activitats quotidianes dels alumnes de manera instantània”.

Des de primers plans a l’espai de psicomotricitat, fins a directes als esmorzars durant les colònies, passant per fotografies del curset de natació o dels jocs d’aigua a l’estiu. Què es comunica i com es comunica a les xarxes socials escolars? Els centres educatius tenen eines per reflexionar sobre l’ús que en fan i els hàbits adquirits en el moment de captar i publicar les imatges? “El més important és el perquè ho fem”, afirma Héctor Gardó, director d’Equitat Digital de la Fundació Jaume Bofill. “Podem entendre la voluntat d’explicar l’oferta educativa, però segurament hi ha molts centres que estan comunicant coses que fan però no són conscients de per què ho fan i ens perdem oportunitats positives, com els valors del centre, l’oferta i projectes educatius o els serveis que ofereix l’escola. Hauríem de fer més visible allò que a vegades és invisible i fer més invisible allò que a vegades és massa visible, com les cares dels infants”, afegeix.

L’actual context digital i els perills que se’n deriven urgeixen rebaixar riscos i disminuir la “motxilla digital”, com descriu Gardó, d’anys i anys d’imatges personals a l’abast de tothom i que podrien perjudicar el futur professional i personal dels seus protagonistes. En aquest sentit, l’expert en equitat digital també recomana anar amb compte amb l’ús de les dades, anonimitzant tot allò que comuniquem, com les hores, els espais i els cursos que porten a terme certes activitats. Tenint en compte el marc de reconeixement dels drets digitals dels infants, les recomanacions i consells del departament d’Educació i una estructura legal que Gardó considera “suficient” cal incrementar l’acompanyament a les escoles per oferir-los més seguretat i serenitat en la gestió comunicativa: “Ordenar aquesta comunicació des d’un punt de vista reflexiu i operatiu seria interessant i els centres ho agrairien perquè és un altre dels temes on se senten molt poc acompanyats i on hi ha molts riscos per a l’escola”, puntualitza.

Interferir una situació d’aprenentatge

Més enllà del debat sobre quines imatges publiquen les escoles a les seves xarxes, la dinàmica d’haver de pujar contingut més o menys periòdic pot provocar situacions incòmodes a l’aula, especialment si hi ha famílies que no han signat els drets d’imatge. Patrícia Ventura és experta en ètica de la tecnologia i membre de la plataforma Drets Digitals dels Menors, un portal que ella mateixa ha impulsat partint d’un conjunt de repetides males experiències personals: “Defensar que els meus fills no apareguessin a les xarxes ha estat anar contra el vent”, descriu. “Si el consentiment (a l’hora de signar els drets d’imatge) no és lliure, no és vàlid i això costa d’entendre. Aquesta coacció existeix sempre que a una escola es tracta de manera diferenciada les criatures amb famílies que no decideixen signar”, afirma. Format per un grup de dotze persones, actualment el portal es destina a oferir informació i canalitzar dubtes de persones que hagin passat per situacions similars a la que va passar Ventura: “Quan ens arriba un correu, afegim el titular a un grup de WhatsApp i li proporcionem recursos i suport emocional perquè pugui resoldre la situació”.

Segons fonts de direccions d’infantil i de llar d’infants, el nombre de famílies que no signen els drets d’imatge dels seus fills s'incrementa progressivament. Més enllà de mostrar o no la cara del menor, la preservació de la privacitat de la criatura i la pèrdua de control de la imatge, són alguns dels temes que més preocupen. “És la seva imatge i té dret a tenir privacitat d'informació. Tenim molta cura en aquesta qüestió i abans de fer-li fotos sempre li preguntem si vol que l’enviem, tant si se li veu la cara com si no, perquè és informació sobre ell”, apunta una mare de l’escola Norai.

Mantenir un compte privat a xarxes o enviar les imatges per canals interns accessibles només a les famílies de l’escola és una de les fórmules de protecció que proposa Julen Linazasoro, responsable de Macsonrisas, des d’on porten a terme formacions d’educació digital. “Moltes famílies saben que hi ha un cert risc amb les xarxes socials, però regna el discurs que "a mi no em passarà". Falta consciència per part dels usuaris i una reflexió profunda de quina és la nostra relació amb les xarxes socials. No som conscients de tot allò que pot arribar a passar”, conclou.