L'escriptor català no està d'humor

BarcelonaTothom té motius per estar malhumorat: els estralls del covid, la precarietat laboral, l’abús de poder, el preu de la llum, el pas del temps... Però, de tots els col·lectius, el més malhumorat que conec és el dels escriptors catalans. Les causes són estructurals i històriques, que és com dir que resulta difícil escapar-se’n.

En termes d’implantació i d’autoestima lingüística, el franquisme va equivaldre a una Decadència, i la Transició va poder semblar una Renaixença. Les expectatives eren altes, però de mica en mica hem caigut de l’escambell. Som pocs, però no com els suecs, perquè vivim en un país oficialment bilingüe. Som bilingües, però no com els belgues, perquè les dues llengües no tenen el mateix estatus, sinó que la forta està més protegida. Estem repartits en territoris que s’observen amb recel, i en gèneres i generacions que desconfien els uns dels altres. Afegim-hi dues bombolles: la importància estratègica de Barcelona en relació amb la resta del territori (si bé a les grans llibreries de la capital no hi predominen els llibres en català), i la instrumentalització de la literatura al servei del discurs polític. Encara ara, escriure en català pot ser considerat una decisió més política que escriure en una altra llengua, una consideració que fa sospitosa la literatura catalana en conjunt, sobretot entre la gent indocumentada.

Els responsables de la situació queden una mica lluny. No em refereixo només a Franco, sinó també a Felip V, a Vicent Ferrer (que ens va fallar quan va votar pels Trastàmara) o a Martí l’Humà (que no va complir la primera exigència d’un rei, que és tenir fills de sobres). Com que no som a temps de retreure’ls res, busquem dipositaris del nostre mal humor que siguin més a mà: el jurat que no ens premia, el periodista que no ens entrevista, l’antòleg que ens oblida, la universitat que no ens convida, el crític que no ens lloa, el llibreter que no ens promociona, el polític que no ens ajuda, el ciutadà que no ens llegeix.

El gregarisme de l'autor català

L’escriptor, que té com a raó de ser el silenci i la solitud, si és català mostra una tendència accentuada al gregarisme. Com la Màfia i l’OTAN, que van néixer com a moviments defensius, l’escriptor català se sent més protegit si forma part d’un grup. La debilitat estructural es troba a l’origen de la multiplicació d’associacions, penyes, tertúlies, capelletes, clubs, lobis i sindicats d’escriptors catalans... Com que la solidesa de l’obra no garanteix l’èxit, cal inscriure’s en entitats d’ajuda mútua que tinguin més en compte les coincidències que les diferències. Ara bé, aquestes entitats estan condemnades a una competència ferotge entre si, de manera que els inconvenients poden neutralitzar els avantatges. Com succeeix dins l’independentisme, hi abunda el foc amic.

La pitjor companyia per a un escriptor ferit i ofès és un altre escriptor ferit i ofès, perquè quan es troben la cosa més probable és que es lamentin per torns de com són tractats, i que en acabat s’acomiadin amb una mirada tèrbola. La millor companyia per a un autor és un lector, però –ai, las!– cada dia costa més trobar lectors que no escriguin.

Si voleu ajudar un escriptor recomano, en aquest ordre:

1. Comprar-ne els llibres.

2. Llegir-ne els llibres.

3. Comentar-li els llibres.

Comentar-los-hi sense haver-los llegit és contraproduent, i llegir-los sense haver-los comprat no contribueix a consolidar-lo com a escriptor. Comentar-los-hi sense haver-los comprat serveix per enfortir-li l’autoestima, però no té efectes en el compte corrent.

La millor manera de molestar un escriptor és:

1. Confondre’l amb un altre escriptor.

2. Preguntar-li com és que tarda tant a publicar un altre llibre.

3. Elogiar de manera genèrica els seus llibres de manera que entengui que no n’hem obert ni un.

Si no hem llegit cap llibre seu, la millor cosa que podem fer és no tractar-lo com a escriptor, tret que vulguem contribuir a aquell nyigo-nyigo sinistre que consisteix a assegurar-li que el que fa és important per al col·lectiu si bé a nosaltres personalment ens importa un rave. Per la mateixa raó, si no tenim ni idea del que ha fet últimament no cal preguntar-li com és que tarda tant a publicar. És possible que no ens haguem assabentat que ha llançat un llibre i, en canvi, el pressionem perquè escrigui. Això, benvolguts lectors, molesta una miqueta.

Privilegis d'una altra època

Dècades enrere molts escriptors catalans treballaven a La Caixa o eren professors d’institut, dues feines sense glamur. Avui, aquelles ocupacions que menyspreàvem anys enrere són vistes com a privilegis propis d’una altra època, i alguns escriptors joves es veuen a si mateixos com aquell personatge de La vida es sueño que s’alimentava de les herbes que un altre rebutjava.

És una feinada digerir amb dignitat la combinació maligna d’escassesa demogràfica, bilingüisme asimètric, Estat antipàtic i índexs de lectura reduïts. La conseqüència d’aquests límits és que el mercat no absorbeix les propostes literàries de qualitat i, en conseqüència, la susceptibilitat no deixa d’augmentar. En contrast amb el mal humor, sovint s’imposa la resposta contrària, que potser és més perversa i que em fa pensar en una escena de La mar rodona, de Sebastià Perelló, en què per curar una ferida oberta s’hi tira sucre.