Qui va ser l'escriptor més profètic del segle XX?

BarcelonaDilluns, dia 3 de juny, s’esdevé el primer centenari de la mort de Kafka; possiblement encara serà celebrat d’aquí dos-cents o tres-cents anys. És l’autor més profètic de tot el segle XX, i allò que va diagnosticar a les seves novel·les, d’edició pòstuma, serà realitat mentre no canviïn, cosa difícil, les determinacions del sistema polític, jurídic i econòmic de les societats avançades.

Amb la literatura de Kafka, tanmateix, aquesta diagnosi dels problemes que afecten tot subjecte de les nostres societats, la nostra com la seva, no ha estat avaluada com calia. Per culpa d’una mala traducció del títol de la seva narració més llegida, La transformació, els lectors han pensat, habitualment, que Kafka és un autor de literatura fantàstica. Res més allunyat del contingut de les seves tres novel·les, com hem dit. Va ser la Revista de Occidente, per una decisió malaguanyada potser d’Ortega y Gasset, potser de Fernando Vela, potser del traductor o traductora d’aquesta narració, qui va fundar una tradició errada en traduir la paraula alemanya Verwandlung per metamorfosi, en comptes de la més planera transformació. Així van dir que s’hauria hagut de fer Jorge Luis Borges, el nostre Gabriel Ferrater, i un dels editors de la més completa i satisfactòria de les edicions de Kafka, Malcolm Pasley, quan va intitular una edició anglesa del llibre de Kafka amb el nom The transformation (Penguin). Però la denominació correcta no ha agafat del tot: a la gent, sobretot als editors, els sembla més eficaç la denominació d’origen grec que la d’origen llatí. Encara que les dues paraules volen dir exactament el mateix, la que ve del grec tira a misteri i cosa fantàstica, i la que ve del llatí tira a una situació absolutament domèstica.

Kafka posseïa una vena profètica, és veritat, però no era cap aficionat a la literatura de ciència-ficció. S’havia criat en la literatura dels realistes alemanys, anglesos i francesos, com Heinrich von Kleist, Charles Dickens i Gustave Flaubert, i l’única cosa que va fer és crear unes al·legories molt potents, de debò desconcertants, per sacsejar les consciències i l’opinió dels lectors. En realitat, la part novel·lística de la seva obra s’aboca més a la política i a la sociologia del coneixement que a la descripció neutra de la realitat. Només cal entendre que els codis pròpiament realistes estaven desgastats, i que calia obrir un camí prou eficaç per provocar la perplexitat del lector: una actitud receptora que, avui, hi ha molt poques literatures que generin.

El fet que la seva obra no hagi perdut ni un bri de modernitat, i que els seus llibres sempre s’hagin venut amb quasi entera independència dels aniversaris, demostra que les seves profecies no eren de l'àmbit de la ciència-ficció.