L’espai més íntim de Dolores Sampol

PalmaDolores Sampol, encara que se la trobàs sovint per enmig, es movia bé en la intimitat. Ho saben tots els que la coneixien, però també ho poden intuir aquells que visiten la retrospectiva que, fins dia 2 de juliol, el Casal Solleric de Palma dedica a la seva obra. Pintura, pintura i més pintura en què es troben el seu fill en la quotidianitat infantil, la roba de cada dia i fins i tot els mateixos estris del seu estudi que incorporava a l’obra. També alguns somnis i qualque –sempre continguda– extravagància. Tot ordenat, tot sempre pulcre, tot sota control en aquest espai íntim que pot ser un quadre o el lloc on una fa la feina i la vida.

Aquests dies no només podem retrobar-nos amb Dolores Sampol (Palma, 1954-2020) a través de les seves obres i etapes creatives. Les fotografies de Jean Marie del Moral ens permeten tornar al seu estudi, on retrobam la pintora en el seu món més íntim. I la tornam a veure, entre els quadres acabats i els que esperaven el moment idoni per acabar-se, entre els bastiments, els pots de pintura, els pinzells, els llapis de colors i les eines per mesurar perquè tot per a ella tenia una mesura i havia de ser mesurat. “He vist molt d’estudis a la meva vida”, ens diu el fotògraf que probablement és un dels que més tallers d’artistes ha retratat al món, “però el de Dolores Sampol era autènticament personal i sincer”. I ens ajuda a observar-lo, amb les imatges i la paraula: “Tenia un espai on pintava, que era ample, obert. Però després tenia aquell racó de les taules on veies que hi dibuixava, que hi llegia, que hi pensava. Era un espai mental”, diu.

L’estudi de Dolores Sampol estava situat a la part més alta, les antigues golfes de la casa del barri antic de Palma on vivia. Tenia la coberta inclinada, les bigues vistes, una terrassa i nombroses finestres que feien que la llum natural hi entràs generosa i assolellada a qualsevol hora. Al seu racó més íntim, el de les taules d’estudi, tot i no tenir les grans vidrieres del lloc on pintava, hi tenia cortines per a una intimitat encara més protegida. A l’espai gran, hi havia un balancí –tan comú als estudis dels artistes– que, amb el moviment suau, endavant i enrere, deu ajudar a mirar i pensar. És el balancí de retxes en el qual Jean Marie del Moral va retratar la pintora –ella, i així ho deixa clar l’exposició del Solleric, sempre es va considerar pintora més que no artista: “En aquest retrat es veu la seva bondat i aquesta manera seva de mirar, tan directa. Sempre escoltava, no era de monòlegs, era d’intercanvi”.