L’esperit de la Palma eterna

Guy Debord no només va radiografiar la societat de l’espectacle, també va ser un dels impulsors de la Internacional Lletrista i de la Internacional Situacionista, organitzacions revolucionàries que tenien l’objectiu de canviar el món per fer-lo avançar cap a la Utopia a través d’un replantejament dels espais i d’una gestió social més justa i més lliure. Defensaven l’abolició dels museus perquè l’art envaís els carrers i convidaven a ocupar les ciutats a partir d’accions poètiques com, per exemple, travessar Berlín seguint les indicacions d’un mapa de Londres. A partir d’aquestes performances, Debord va fundar el terme 'psicogeografia', una altra manera d’explorar l’entorn mitjançant les connexions personals, sentimentals, intuïtives, imaginatives…

Una manera per poder perpetrar o prendre consciència de les rutes psicogeogràfiques pròpies és dur a terme una 'deriva', una tècnica d’investigació sorgida a partir de l’abandonament dràstic dels moviments habituals per crear-ne de nous: desautomatitzar per desentranyar. Una altra implica fer un seguiment minuciós a partir d’un diari personal per tal que cada racó de món especial adquireixi el seu pes psicoemotiu gràcies a l’escriptura. Tot això ha aconseguit Biel Mesquida amb Passes per Palma, deliciós volum publicat a Vibop Edicions amb les fotografies bellíssimes de Jean Marie del Moral, col·laborador habitual, que no dialoguen pas amb els textos, sinó que creen noves sinapsis a partir d’instantànies que també són derives, maneres de fugir de la superfície i del tòpic. La intenció no és fer una guia turística i nostàlgica de la capital administrativa de les Illes Balears, sinó reinventar-la. 

En aquest cas, la deriva de Biel Mesquida suposa un esforç sorprenent: abandonar l’estil barroc i rococó que el caracteritza. El resultat és una veu directa, claríssima, nova, però tan enlluernadora com sempre. Perquè l’escriptor no s’allunya de la ficció, car tot art és construcció i artifici, sinó que disfressa l’escriptura amb la màscara del realisme i del gènere autobiogràfic sense renunciar a tints d’invenció, fantasia, deliri i furor, com quan Tristan Tzara balla amb Blai Bonet a una disco del barri del Terreno. Així els carrers de la Ciutat de Mallorca es converteixen en magdalenes proustianes on reverberen records, vivències i meravelles que l’autor ha experimentat al llarg del seu apassionant periple vital i creatiu. Passes per Palma, que es podria haver titulat Viatges amb la meva padrina Joana tot sucumbint a l’envit de Graham Greene, són unes meravelloses, desestabilitzadores i incitadores memòries psicogeogràfiques de Biel Mesquida, un dels escriptors que més han sabut retratar les essències mediterrànies des de totes les vessants possibles.