On van matar Mata Hari? Tots els enigmes encara oberts de l'espia que va seduir Europa

BarcelonaQuan ho preguntes a la porta del Castell de Vincennes, els treballadors fan cara de sorpresos. "Aquí van executar Mata Hari? No ho sabíem", diuen. Cap placa ho recorda, però el 15 d’octubre del 1917 l’espia més famosa d’Europa va ser executada en aquest castell als afores de París, segurament en un dels fossars. D'altres diuen que va ser al fons del recinte, on hi havia un camp de tir d’entrenament durant la Primera Guerra Mundial. No se sap amb seguretat quin va ser el lloc de l’execució, ja que la fotografia que a vegades es fa servir per parlar de la mort de Mata Hari en realitat és un fotograma d’un film d’època.

L’esbojarrada vida de Mata Hari es va acabar aquí, en un castell que s’havia convertit en recinte militar i que abans havia acollit presos il·lustres com el marquès de Sade i Diderot. Mata Hari, quan tenia 41 anys, va ser traslladada de la presó de Saint-Lazare fins al castell acompanyada de dues monges i de la seva advocada. Portava un barret elegant i un abric llarg i va maquillar-se. Al castell l’esperava un escamot d’afusellament. S’explicaria que no va plorar ni implorar, que gairebé no va mostrar emocions. Va encarar la mort amb fredor, fent més gran el seu misteri. Sempre que es parla d’espies es parla d’ella, la dona que va crear el mite de la femme fatale que utilitzava la seducció per aconseguir informació. Com sol passar, darrere la fascinació per personatges famosos hi ha una història amb moltes mentides, exageracions i prou dolor.

Però qui era Mata Hari? Nascuda el 1876 a Leewarden (els Països Baixos), en realitat es deia Margaretha Zelle i era filla d’un venedor de barrets. Un home amb deliris de grandesa que segons s’explica el primer dia d’escola de la seva filla va fer-la arribar al col·legi dalt d’una carrossa daurada arrossegada per dues cabres blanques. Del pare n’heretaria la passió pel luxe i certa tendència a mentir. La Margaretha es casaria amb un funcionari de les Índies Orientals Neerlandeses, l’actual Indonèsia, que llavors era una colònia neerlandesa. Pel que sembla, volia fugir del seu pare, que s’havia arruïnat, i d’un professor de l’institut on estudiava, que l’assetjava enviant-li cartes i perseguint-la pels carrers gairebé de genolls. Quan la Margaretha va veure un anunci a la premsa signat pel capità Rudolf McLeod on es llegia "Oficial destinat a les Índies Orientals Holandeses desitjaria trobar senyoreta de bon caràcter amb fins matrimonials", hi va respondre ràpidament. Es van citar al Rijksmuseum d’Amsterdam i malgrat la diferència d’edat van trigar poc a casar-se. Ell ja tenia un fill i més de 40 anys.

La Margaretha no acceptava quedar-se a casa esperant ordres de ningú, així que el casament va acabar malament. Maltractada per McLeod, que era alcohòlic, va deixar-lo i se'n va anar amb un altre militar, però acceptaria tornar amb el seu marit quan li va assegurar que deixaria de beure. No va fer-ho. La parella va tenir dos fills, un dels quals va morir jove. A Java, que per a ells va ser un infern, la Margaretha es va enamorar dels balls locals i els va aprendre, i es va fer seu el sobrenom de Mata Hari, que en llengua malaia vol dir "ull del dia". Després d’uns anys tensos es va divorciar i va anar a parar a París, on va fer de ballarina i segons es diu s'inventaria l’striptease modern com a tal, tot i que això de despullar-se s’havia fet sempre. Ella va convertir-ho en un espectacle en una de les poques ciutats on a inicis del segle XX es podies fer, París. I així va seduir desenes d’homes. Molts d’ells, amb càrrec. S’inventaria un passat, dient que havia viscut entre bramans a l’Índia, i es va deixar veure amb polítics, artistes i especialment militars, ja que admetia que sentia fascinació pels homes uniformats. El passat, però, la perseguia, ja que no podia oblidar la seva filla, a qui intentaria recuperar sense sort. Mata Hari aconseguiria ser una ballarina de cert èxit, tot i que amb el pas del temps cada cop rebia més crítiques, fins que va abandonar els escenaris just abans de la Primera Guerra Mundial, quan ja era famosa a mig Europa.

Quan la Guerra va esclatar, ella era a Berlín, segons algunes fonts, o a la Haia, ciutat que ràpidament seria ocupada pels alemanys. I aquí comença el misteri, ja que poc després torna a París creuant el front. Ja era una espia alemanya, llavors? A França va oferir-se per ser espia aliada al capità Ladoux, el cap del Servei d'Espionatge i Contraespionatge francès. Qui sap què pensava, ella, quan va començar a citar-se amb desenes de militars de diferents nacionalitats en aquelles dates, fent viatges amunt i avall. El 1916 la trobem a Londres, on va ser interrogada pel servei secret britànic. Després tornaria a França, passant primer per Espanya, on coneixeria Arnold von Kalle, l'agregat militar alemany a Madrid. I seria un telegrama de Von Kalle el que marcaria el destí de la neerlandesa, ja que els francesos l’interceptarien. En aquell telegrama Von Kalle donava detalls sobre l’agent H21, amb dades bancàries i el nom d’una serventa de Mata Hari. És a dir, els francesos van descobrir qui era aquella agent a sou dels alemanys. Va ser així? Alguns historiadors han demostrat que llavors els alemanys ja sabien que els francesos havien desxifrat el codi que feien servir per enviar-se missatges. És a dir, enviant el telegrama eren conscients que seria interceptat pels seus enemics. Per tant, estaven tirant Mata Hari als lleons. ¿Van aconseguir que els francesos executessin una agent que treballava per a ells pensant que en relitat estava a sou de Berlín? Tot es giraria en contra de la Margaretha, ja que el cas va filtrar-se a la premsa, que la va acusar de passar informació a Alemanya i de ser responsable de la mort de milers de soldats. A més, era el boc expiatori perfecte per a les autoritats franceses, que no deixaven d’encadenar derrotes. Era més fàcil culpar una dona estrangera sexualment alliberada que culpar els seus militars.

La seva mort segueix envoltada de cert misteri. França no va permetre l’accés al seu expedient fins un segle després de l’execució, i en aquell informe hi falten papers importants, com el telegrama enviar per Von Kallen. N'apareix la traducció, però no l’original. També es troba l'interrogatori fet pel procurador Pierre Bouchardon, on s’explica que la Margaretha havia confessat haver estat reclutada pels alemanys el 1915, a l’inici de la guerra. Segons ella, estava desesperada per tornar a París, així que hauria acceptat col·laborar amb els alemanys a canvi dels papers per passar a França. Però un cop a París hauria ofert els seus serveis als aliats. Fos com fos, tot estava en contra seva. A l’expedient hi apareixen documentades les cites que el 1915 i el 1916 va mantenir amb militars amb càrrec de més de vuit nacionalitats diferents, i dels dos bàndols. Costava saber per a qui treballava. En aquell interrogatori ella raonaria que la major part d’aquelles cites tenien només un objectiu: el plaer. Els historiadors militars creuen que mai va ser una bona espia, ja que xerrava massa i mentia molt. I que no es pot descartar que algun militar se la volgués treure de sobre.

Mata Hari, aquella dona que havia tingut admiradors, amics i amants, va morir sola. Ningú va reclamar el seu cos, que va ser lliurat a l'Escola de Medicina de París, on es va fer servir per a les classes de dissecció. El seu cap es va preservar al Museu d'Anatomia, però durant un inventari fa 25 anys es va reportar que havia desaparegut. Ningú sap on és, però hi ha un munt de llegendes que afirmen que alguns admiradors seus el van robar. Una llegenda que no acaba mai, ni tan sols després de la mort.