L'èxit d'una feina d'estiu singular: “Volia fer alguna cosa més que netejar taules”

LleidaTres mesos. Aquesta ha estat la curta (i planificada) vida d’Azulejos, una marca de roba que ha creat aquest estiu Xavier Bustos, un noi de 17 anys de Lleida. La iniciativa ha estat ben efímera, però ha acabat comercialitzant més de 200 samarretes i polos amb un original logo que rememora les rajoles vidriades d’Andalusia, la terra d’origen de la seva família. 

En tres mesos ha fet un ràpid estudi de mercat, ha negociat amb proveïdors, ha cosit i brodat totes les peces, ha obert una botiga a l’Eix Comercial de Lleida ciutat i ha assumit totes les tasques de promoció i venda porta a porta. Aquest dissabte Bustos ja tanca el seu negoci per sempre més amb la caixa sanejada. Ha estat efímer perquè vol continuar amb els seus estudis de batxillerat social. De fet, des dels principis d’aquesta aventura empresarial sols volia demostrar-se que ho podia aconseguir. Repte assolit.

El camí d’Azulejos ha estat breu, però molt intens. Durant la primavera, quan ja tenia la determinació de provar-se a si mateix, Bustos va comprar prop de 300 peces de roba d’un fabricant de Lleó i va treballar en el disseny d’una nova marca, d’inspiració andalusa. “Sempre he tingut present la cultura andalusa gràcies a la família del meu pare”, argumenta. Reconeix que la música i l’art del sud d’Espanya sempre l’han captivat. “Volia transmetre una col·lecció diferent, seriosa i clàssica a la vegada”, conclou.

Molts dels seus primers dissenys van gestar-se al seu mòbil, durant les hores que li quedaven lliures de l’institut. Recorda que alguns dels seus companys de classe li preguntaven què carai estava fent amb aquells dibuixos. Va acabar amb un que recorda aquestes rajoles de tradicionals dibuixos arabescos.

Un cop impresos els pegats, amb l’ajuda d’un amic va cosir-los a les mànigues. “Volia una ubicació més original que la resta de samarretes”, explica. Van ser jornades de dotze hores de cosir i brodar, de proves i errors fins a obtenir les peces definitives. Després, va obrir la botiga dins un local que li havien cedit al carrer del Carme de Lleida, a l’àrea comercial de la ciutat. 

Va acabar sent un comerç amb tot de peces exclusives. És a dir, la combinació de colors que va dissenyar per a cadascuna de les samarretes i polos resultava única. D’aquí el missatge brodat a l’esquena de cadascuna: "Azulejo 1/1". “Perquè ningú en trobarà una d’igual”, garanteix. Cada samarreta disposa d’un pegat de color diferent, com tants colors tenen les rajoles. “Matemàticament, em donava un conjunt de combinacions que les feien totes peces úniques”, apunta. Negre, blanc, gris, blau, verd aigua, marró arena, marró mostassa i rosa salmó són alguns dels colors que ha triat per a les peces, totes sense estridències, ni estampats. 

Basat en una filosofia minimalista, Bustos defineix la seva roba per ser molt fresca (ideal per als estius tòrrids de Ponent) i sense etiquetes, adaptable a qualsevol perfil de client. Assegura que les dones han comprat moltes samarretes per combinar-les amb bruses i jaquetes. “El seu tall és aparentment masculí, però jo sempre insistia a les noies que s’ho emprovessin perquè, amb alguna talla més, els queda molt elegant”, defensa el jove dissenyador. Els polos eren més freqüentats pels homes.

Ha tingut també compradors de totes les edats, bàsicament dels trenta als setanta anys. El públic que li ha mancat més és el juvenil. D’aquí que l’estoc que li ha quedat sigui de les talles més petites. 

Una carrera d’obstacles

Els començaments d’Azulejo van ser decebedors a principis d’estiu. Xavier Bustos va passar els primers dies sense que cap client obrís les portes de la seva botiga. “Ja em van avisar que els inicis sempre són difícils –explica el jove emprenedor–, però mai ho acabes de veure fins que t’hi trobes”. De fet, ho va passar molt malament. Fins i tot, va estar a punt d’abandonar l’empresa quan ja havien passat uns quants dies sense ni una sola venda. “M’havia buidat completament i veia que els pronòstics se’m presentaven nefastos”, reconeix. “Hi havia matins que no volia ni anar a la botiga”, assegura. La seva mare va ser la principal instigadora per evitar que ho deixés estar. Ella el va empènyer perquè trobés una solució.

“No em podia quedar quiet –avisa el jove dissenyador–, havia de fer alguna cosa immediatament”. Aleshores és quan va començar a promocionar-se, a moure’s per la ciutat, a donar veus a tothom, a publicar imatges a les xarxes, a anunciar ofertes de descompte. Després de tancar el local, cada migdia i vespre s’emportava roba en una bossa per ensenyar-la a familiars, amics i coneguts. “No podia esperar que entrés gent a la botiga sense conèixer el producte”, afegeix. Va haver de suar cadascuna de les primeres vendes que va tenir. 

Finalment, la truita es va girar i les vendes es van disparar. Ara, més alleujat perquè ha pogut recuperar la seva inversió, podrà reprendre els seus estudis amb certa satisfacció. Es planteja visitar alguna fira per acabar de vendre el seu estoc o fins i tot contactar amb algun altre comerciant que en vulgui treure partit. Però el que vol és tornar a l’institut i encarar la seva futura carrera universitària. Indica que li agradaria aprofundir en el sector de l’economia, la política i la filosofia, però manté obert el seu futur professional. “Encara no m’interessa definir-me”, adverteix. 

Un jove inquiet

Xavier Bustos és un exemple d’adolescent inquiet. Des de fa uns quants estius que s’ha quedat sense vacances per pròpia elecció. Alguns cops collint fruita al camp, d’altres treballant de cambrer, aquesta vegada volia treballar en un sector diferent. “Volia fer alguna cosa més que netejar taules”, argumenta. Algunes de les propostes de treball que li van arribar al començament no li interessaven i va guanyar força el repte personal d’aixecar la seva pròpia empresa. Encara que fos per poques setmanes. 

“No soc un emprenedor –resumeix–, simplement tinc ganes de treballar”. Considera que té una edat suficient per muntar iniciatives des de zero. I com que la roba sempre li ha agradat, va decidir-se per crear una col·lecció nova. Sense ser esclau de les modes, defensa la roba còmoda. 

L’empresa tanca aquest dissabte per no reeditar-se. Potser pels maldecaps que li ha comportat o potser per la intenció de provar coses diferents, Xavier Bustos pensarà un altre projecte per a l’estiu vinent. Li agrada el disseny i la creació, però ja no vol continuar en el sector de la moda. N’ha tingut prou. “Però, sigui el que sigui, ho pensaré tot amb molta més cura”, promet. Més que res, per evitar-se més neguits.