L’home nu
Les altures de Sebastià Portell no arranca amb el començament habitual a què estam avesats a la literatura catalana. Ens situam el 1962 a Irvington, prop de Nova York, amb el matrimoni de Peggy i Harry. A la dècada dels anys quaranta, els seus veïns europeus, els Marí Smith, hermètics i misteriosos, procedents de Manhattan, s’hi plantaren a viure al davant. Tenen un fill artista que pinta, l’històric Ismael Smith (Barcelona, 1886-White Plains, 1972), protagonista d’aquesta novel·la. Encara no ho sabem, però esdevindrà la tercera capital on cercarà establir-se artísticament. Pareix que va ser després d’una exposició seva que Portell tornà a fer gala d’un exercici de comparatisme que recorda El dia que va morir David Bowie –molt terencià altrament!
El comparatisme també s’aprecia en aquest amor que sent Portell per l’Art –en majúscula– en un sentit ampli que el duu al temps més modern i cosmopolita que potser hem viscut, el tombant del Modernisme-Noucentisme, pràcticament indiscriminats l’un de l’altre. Al segon capítol, ja som a Barcelona. Els Smith (això de Marí ja els traïa) venen d’aquí. I després d’un principi de pretesa distracció, començam a lligar caps. El principal és el d’Ismael.
Segurament el que l’atreu d’aquest canvi clar de paradigma dins la seva producció és l’acostament a la societat occidental pretèrita amb el tema tabú de l’homosexualitat. Hauria pogut ambientar-la a qualsevol país ‘armariat’ del període actual, però s’ha estimat més retrotreure’s a una època passada i picar pedra amb un escarpell per carrers i llibres bo i imbuint-se ferm de la història (cultural) d’aquell temps. El dandisme i la bohèmia sens dubte devien interessar-li. És tan inevitable pensar tant en Wilde com en Rusiñol, que acaben sortint a col·lació, com en Salomé, el Quixot o aquell París catedralici dels artistes.
Ismael Smith, amb el seu costum d’anar en pèl, arriba a semblar monstruós; el ‘Depravat’ escandalitza les patètiques i ridícules dames victorianes, Peggy i la seva amiga Sally. N’hi ha prou que escoltem les converses mel·líflues amb el marit per saber el pa que s’hi dona. Gent, literalment, amb poques feines. La resta de personatges del llibre, sa mare i els germans, giren entorn d’ell sense que això vulgui dir, ni prop fer-hi, que siguin plans. La vida es va escolant i els més grans van davallant al vas. És, de bon tros, la novel·la més ambiciosa que Sebastià Portell ens ha llegat fins ara.