L'Indiana Jones dels vegetals: "He decidit parlar per les plantes"

A Austràlia va anar a caçar plantes en helicòpter i va nedar entre aigües infestades de cocodrils per veure florir un nenúfar. A Maurici va agafar un espècimen des de la vora d'un penya-segat. El mes passat, mentre buscava un espècimen rar en un riu ple de piranyes a Colòmbia, va córrer a la vora d'un riu a les quatre de la matinada per arribar a bord d'un antic vaixell. "No soc tant agosarat", assegura Carlos Magdalena, horticultor investigador del Reial Jardí Botànic de Kew. “Aquestes situacions sorgeixen així, res més, i no són tan extremes. Sovint soc més Peter Sellers que Indiana Jones”.

La principal responsabilitat de Magdalena als Jardins de Kew és cuidar les plantes tropicals. Però també se'l coneix com “el messies de les plantes" per rescatar diverses espècies vegetals en perill d'extinció. Aquesta tasca l'ha convertit en una mena de celebritat al món de l'horticultura. La seva fama va créixer encara més quan el naturalista britànic David Attenborough, va repetir l'eslògan de "messies de les plantes" a l'estrena l'any 2012 d'una de les seves pel·lícules que incloïa una escena de Magdalena propagant el nenúfar pigmeu.

L'atenció, especialment d'una figura tan venerada com Attenborough, va consternar inicialment Magdalena. "Imagina't què passa quan un Déu t'anomena messies", diu davant d'un dels elegants hivernacles del Reial Jardí Botànic de Kew. És apropiat que el moment estel·lar de Magdalena al documental el mostri treballant amb nenúfars, la planta que més estima i la primera que va cultivar quan tenia vuit anys a la masia dels seus pares, una parcel·la de terra a Astúries.

El nenúfar pigmeu va ser el que va atraure l'atenció del públic. Un nenúfar que és el més petit del món, Nymphaea thermarum, amb una flor de la mida d'una ungla, que s'havia convertit en una de les possessions més preuades dels jardins de Kew. El 2014 li van robar del jardí. El lladre mai va ser capturat, però Magdalena, que havia cuidat de la planta diminuta, va fer entrevistes als mitjans de comunicació, explicant la raresa de la flor, nativa de Ruanda.

D'Astúries a Londres

Des de llavors ha assumit el paper d'altaveu del silenciós regne vegetal. "Les plantes no parlen. Les plantes no ploren. Les plantes no sagnen –diu–. Així que he decidit parlar per elles". El més petit de cinc germans, Magdalena era un estudiant mediocre, però devorava l'enciclopèdia de jardineria dels seus pares, la qual havia llegit dotze vegades amb només vuit anys. "Preferia viure mirant les formigues", assegura sobre la seva infància.

La seva mare cultivava flors. El seu pare es dedicava a l'agricultura com a passatemps. I la natura es va convertir en el centre de la visió del món del seu fill. El seu avi el portava a passejar en burro, assenyalant amb el dit els noms de plantes i animals, i és un hàbit que ha heretat. "Mai vaig superar aquesta etapa en la qual els nens apunten amb el dit a tot arreu", diu.

Tal com la seva mare a vegades obligava el seu marit a parar el cotxe enmig de la carretera si una planta li cridava l'atenció, Magdalena no pot evitar fer el mateix, un fet que a vegades impacienta els seus companys als jardins de Kew. "És tot un espectacle veure'l saltar d'un barranc o un rierol a la recerca de plantes, amb l'aigua fins al coll i feliç durant hores", diu Christian Ziegler, un fotoperiodista que ha treballat amb Magdalena en algunes de les recerques mundials de flora en perill d'extinció.

Amb poques oportunitats de feina a Astúries, on era el propietari d'un bar, Magdalena es va traslladar a Londres el 2001. Tot i que el Regne Unit es diferenciava en molts aspectes de casa seva, Astúries hi tenia una cosa en comú: paisatges humits i verds. Al principi va acceptar feines a l'hostaleria. Llavors, un dia de 2002, va visitar els jardins de Kew. Mentre mirava a través de l'aigua condensada que entelava els vidres d'un viver tropical, va somiar que totes aquelles plantes podrien estar al seu abast.

Va enviar un correu electrònic de consulta a l'Escola d'Horticultura de Kew, i el director el va convidar a una visita. Els dos van congeniar i Magdalena, tot i la seva falta de qualificació professional o acadèmica, va aconseguir unes pràctiques no remunerades. Quatre mesos després va aconseguir una feina temporal com a ajudant al viver dels seus somnis: "És hora de lluir-me", recorda que va pensar.

La primera planta que Magdalena va salvar de la seva extinció va ser la coneguda popularment com a café marrón, o Ramosmania rodriguesii, un arbre que aconsegueix l'altura d'un home i té unes característiques flors blanques en forma d'estrella. Endèmic de l'illa mauriciana de Rodrigues, no s'havia vist cap exemplar viu des del 1877, fins que el nen d'una escola en va trobar una fa 45 anys. Va enviar-se un esqueix als jardins de Kew i, tot i que el clon va florir, la planta no va produir llavors. Fins que va arribar Magdalena.

Va passar cinc mesos estudiant intensament la planta. Després de molts experiments i 200 intents de pol·linització, va aconseguir obtenir les llavors, unes vint de les quals es van enviar a Maurici, on ara torna a veure's aquesta flor. "En Carlos compleix", assegura Alex Monro, científic en cap dels jardins de Kew. Tot i que amb els anys va obtenir un diploma a l'escola d'horticultura de Kew —per ell, l'Oxford de la jardineria—, és conegut per recórrer menys a les tècniques tradicionals i més a enfocaments poc convencionals.

Un descobriment essencial

Per salvar el nenúfar pigmeu, va agafar llavors d'un jardí botànic alemany. Tot i que van germinar, van morir ràpidament. Magdalena ho va intentar tot, cultivant les llavors en aigua àcida i alcalina, i experimentant amb la llum i la temperatura. Res no funcionava.

Una nit, mentre observava com l'aigua d'uns tortel·linis que estava cuinant bullia, es va preguntar si la dificultat per germinar el diminut nenúfar tenia a veure amb la quantitat de diòxid de carboni a què estaven exposades les plantes. “Les plantes necessiten llum, aigua, nutrients. Però també diòxid de carboni”, explica. Mentre preparava el sopar va recordar que els nenúfars al seu hàbitat natural a Ruanda creixien en un rierol poc profund, i que hi ha molt més CO₂ per sobre de l'aigua que per sota, així que va canviar la profunditat de l'aigua que estava utilitzant en el seu experiment per tal que rebéssin més CO₂. I va funcionar.

Encara que la seva fama inicial es deu als petits nenúfars, el seu gran èxit se situa a l'altre extrem. Es tracta del nenúfar més gran del món, que són una part important de les exposicions d'estiu dels Jardins de Kew i s'exhibeixen en un hivernacle especial per a ells.

L'any 2007 la feina mal pagada de Magdalena incloïa la cura de les dues úniques espècies conegudes: la Victoria amazonica i la Victoria cruziana. Les plantes van ser batejades amb el nom de la reina Victòria, acabada de coronar, per assegurar el seu patrocini dels jardins de Kew. Mentre cuidava les enormes plantes, Magdalena es va obsessionar cada vegada més i es passava les nits investigant-les per internet. Va ser llavors quan va topar amb una foto de la fulla de Victoria més estranya que havia vist mai i, sospitant que es tractava d'una espècie desconeguda, va continuar indagant.

Es va posar en contacte amb el propietari de la foto, que havia trobat aquest lliri anòmal enorme als estancs amazònics del nord de Bolívia, i havia trasplantat esqueixos en un estanc artificial a Santa Cruz, Bolívia.

Uns anys més tard Magdalena era a Bolívia ensenyant a una comunitat local a cultivar nous de Brasil de manera més eficaç. Es va agafar un parell de dies lliures, es va aventurar a l'estany d'aquell home per veure els misteriosos i enormes nenúfars per ell mateix i va convèncer el propietari, amb l'ajuda del Jardí Britànic de Santa Cruz, per donar algunes llavors als Jardins de Kew. De tornada a Londres, quan les llavors bolivianes van començar a créixer amb fulles i flors que tenien un aspecte diferent del que estava acostumat, va començar a sospitar que estava davant una tercera espècie de Victoria encara sense nom.

Va procedir amb cautela en la seva investigació, plenament conscient que era inusual al camp de la ciència botànica que “un jardiner com jo”, com ell diu, pogués ajudar a identificar una nova espècie. Però les seves observacions van acabar per convèncer-lo, i la comunitat científica va estar-hi d'acord.

El 4 de juliol de 2022, els Jardins de Kew van anunciar el descobriment d'un tercer nenúfar de Victòria, que va ser batejat com a Victòria boliviana Magdalena & L. T. Sm., el segon nom en reconeixement de la contribució de Lucy T. Smith, botànica i il·lustradora dels jardins.

“Encara concedeixo entrevistes. Ahir per exemple, en vaig fer una a una productora de televisió alemanya”, diu Magdalena, que creu que hi pot haver més espècies de nenúfars gegants esperant a ser descobertes.

Tot i que el sobrenom de “messies de les plantes” el va molestar al principi perquè creia que era pretensiós, ara no li sembla malament . “A Espanya, la paraula messies és sinònim de Jesucrist, cosa que jo no soc –assegura–. A a la cultura anglosaxona, es tracta d'algú que té una missió, algú que té coses a dir en la lluita per una causa".

La seva franquesa no agrada a una part del refinat món de la jardineria. Però Magdalena assegura que li és igual i que no pensa abaixar la veu en defensa del món vegetal, que vol dotar del mateix carisma que el regle animal.

“Hem de deixar de pensar que les plantes no són més que el verd al fons”, diu assenyalant una Titan Arum en flor. També coneguda com a flor cadàver, és la més olorosa de totes les plantes, i la seva pudor de podrit és una estratègia evolutiva per atraure els pol·linitzadors. “No és increïble?”, va dir Magdalena.

De sobte, la seva veu canvia a un to més seriós, per parlar de la feina que queda per fer per salvar tantes plantes com sigui possible abans que desapareguin per sempre. "Encara hi ha més de 100.000 espècies amenaçades que estan assegudes al bar prenent l'última cervesa –diu l'antic cambrer–. No tinc res més a fer. Només això”.