Literatura

Josep Maria Pinto: "L'obra de Proust és revolucionària perquè et sacseja estèticament"

Traductor de la 'Recerca' de Proust

Josep Maria Pinto
30/09/2022
3 min

BarcelonaJosep Maria Pinto (Barcelona, 1962) ha dedicat els últims quinze anys a traduir les més de 3.000 pàgines d'A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Sense adonar-se'n, hi ha dedicat el mateix temps que l'autor francès va dedicar a escriure una de les novel·les que va marcar la literatura del segle XX.

Has dedicat entre quatre i cinc mesos l'any des del 2008 a la Recerca. Has començat a trobar a faltar Proust?

— Fins i tot els mesos que em dedicava a altres feines pensava que al cap de poc tornaria a Proust. Ara, aquest horitzó s'ha perdut, i em queda un buit que encara no sé com ompliré.

Quan, fa gairebé dues dècades, vas obrir el blog Combray, no podies imaginar que aquesta paraula et marcaria la vida com a traductor.

— Al blog hi escrivia textos sobre alguns dels autors que més m'agradaven: Josep Pla, Primo Levi, Francis Ponge, Marcel Proust... De Proust també en traduïa algun fragment de tant en tant. Com que les frases eren tan llargues, semblava que hi dediqués més atenció que a altres escriptors. Al cap d'un temps vaig rebre un comentari d'un tal Marcel que deia: "Això ho has traduït tu? Posa't en contacte amb mi". Em vaig pensar que era una broma.

Però no ho era.

— No. Era Marcel Riera, poeta i membre del consell assessor de la col·lecció El cercle de Viena. La proposta que em van fer des de l'editorial va ser traduir Combray, la primera part de Pel cantó de Swann, el volum inicial de la Recerca. No tenia cap intenció de fer els set llibres de Proust. Vaig pensar que després de Combray, que té poc més de 200 pàgines, em dedicaria a una altra cosa.

Era la teva primera traducció literària, oi?

— Fins llavors, una mica menys de la meitat del meu sou venia de la traducció, però no literària. Durant força temps m'havia dedicat a la redacció de fascicles, sobretot de música clàssica. De Beethoven, per exemple, n'havia escrit una biografia de 12 pàgines, una altra de 30 i una de 200. A partir del 1997 em vaig dedicar a escriure els textos de tots els llibres del Ferran Adrià.

Ja eres proustià, llavors?

— El meu primer contacte amb Proust va ser a principis de la dècada dels 80, amb Un amor de Swann, que havia traduït Jaume Bofill i Ferro per a Proa el 1932. La meva àvia tenia gran part de la col·lecció A tot vent, i aquest volum em va cridar l'atenció. Vaig deixar-ho córrer quan portava una trentena de pàgines. No li acabava de veure la cosa. La traducció no lliscava, i l'argument semblava que tampoc.

Quan hi vas tornar?

— Al cap d'una dècada. El vaig començar quan encara vivia a Barcelona i el vaig acabar quan ja m'havia instal·lat a Gelida. Aquesta vegada va ser del tot diferent. Hi vaig entrar de seguida. La comunió estilística i espiritual amb Proust va ser molt forta.

Quins autors t'agradaven, abans de sintonitzar amb Proust?

— Ara que ha passat el temps m'adono que m'agradaven autors amb un estil molt marcat. Borges. Pla. Nabokov. Dostoievski. Faulkner. Thomas Mann... però de Mann vaig rellegir La muntanya màgica més endavant i em va semblar que havia envellit pitjor que altres, sobretot les parts més filosòfiques.

Cent anys després de morir, ¿Proust es conserva millor que Mann?

— Sí. L'obra de Proust és revolucionària perquè et sacseja estèticament. No necessita un missatge transformador ni pamfletari: és l'estil, el que et canvia.

¿L'estil i la capacitat de penetrar en la psicologia humana?

— Sens dubte. El retrat que fa del funcionament de l'ànima humana transcendeix la conjuntura social i de l'època. És un autor absolutament modern, quan és capaç d'explicar-te, amb tant de detall, de quina manera funcionem els humans.

La Recerca explica el camí d'algú per arribar a escriure una novel·la. Aquest camí és la novel·la mateixa.

— Per això Amadeu Cuito, un dels grans experts de Proust catalans, diu que la Recerca s'ha de llegir dues vegades. La primera, fins a arribar a la revelació final, que et convida a tornar a començar.

Tu la deus haver llegit unes quantes vegades més.

— Sí. Sempre hi trobes detalls nous.

En paral·lel a l'atracció per l'obra, t'ha interessat l'autor?

— Molt menys. N'he llegit alguna biografia, però poca cosa més. De Proust m'interessa la Recerca. Això em fa especialment proustià, perquè ell tenia aversió a trobar correspondències entre vida i obra. Per això va escriure Contra Sainte-Beuve, el crític literari que defensava aquest mètode. Proust considerava que l'home que està amb l'amant no és el mateix que escriu sobre la trobada amb l'amant. La literatura hi afegeix complexitat.

Estàs traduint res, ara?

— Sí. He acabat El malentès, la primera novel·la que va publicar Irène Némirovsky, que publicarà Viena aviat. I estic tornant a traduir pel meu compte. He començat una novel·la llarga de Jean Giono que m'agrada molt, Réfus d'obéissance [Refusar l'obediència].

stats