L’ocell Fènix, soc, només canto en el foc!

Marina Tsvetàieva és una de les escriptores més originals en llengua russa, així com una de les creadores literàries més poderoses i trasbalsadores de la història de la literatura universal. Marcada per una vida turbulenta, i per un final atroç compartit amb bona part dels literats soviètics del seu temps (“Ho sé, moriré a l’hora blava!”), els poemes de l’autora varen significar un tremend sacseig per la impactant capacitat de reinvenció lingüística i per la refundació total que varen implicar plantejaments atrevits seus com la brutal rotunditat de les imatges: “Només somio lleons que et donen turment!”. Podem intuir els rastres de la seva fortíssima personalitat, marcada per les exaltacions amoroses i de tota casta (“Soc –la passió”), a partir d’unes escriptures tant poètiques com epistolars. En aquest sentit, les portentoses cartes que es varen anar enviant Marina Tsvetàieva, Borís Pasternak i Rainer Maria Rilke l’estiu del 1926 són demolidores i ens ajuden a contemplar, en tinta i carn vives, una lluita rotunda entre el fervor i la disciplina, és a dir, una fèrria i imperiosa necessitat de domini enmig de la batalla: “Empunyo l’espasa afectuosament”. Molts dels seus poemes són una guerra salvatge entre l’excés i la contenció, i aquest tret distintiu és una marca claríssima del seu estil, bestial i tanmateix mesurat pel control mètric i rítmic, i també un dels aspectes que ens sedueixen de la seva obra, al costat de la fe extrema en l’art i de l’aire oracular que embolcalla, com una aura mística, les seves pàgines: “Calcina’m ara, amb el teu sol negre –nit!”.

Per tot això, traduir Tsvetàieva és complex, i en català fins ara sols hem pogut gaudir de versions parcials d’alguns textos seus gràcies a la tasca de Maria Mercè Marçal, Monika Zgustova, Júlia Ferrer i Ricard San Vicente. Era necessari comptar amb aquesta veu, i la persona que ha superat, i amb escreix, el repte ha estat Laia Malo, que arriba amb el 21è Premi-Beca de Traducció Vidal Alcover i la preciosa edició de Fites a l’emblemàtica col·lecció de poesia d’Edicions de 1984. De fet, des del primer instant que vàrem conèixer la poeta, traductora i músic nascuda a Berga i establerta a Palma ens va deixar claríssim que qualque dia portaria la sacerdotal Tsvetàieva al nostre àmbit. Avalada per cracs de la traducció del català al rus com Arnau Barios o Miquel Cabal, que escriu el pròleg d’aquest bell i terrible volum, el treball de Laia Malo traslladant Tsvetàieva al nostre redol és fidel i lleial perquè transmet el caliu del missatge tot esforçant-se per mantenir la potència formal i els esclats visionaris d’una mestressa oracular que se sabia suprema pel furor perpetu: “–Jo, fins el meu darrer singlot, seguiré sent poeta!”. Les Fites de Marina Tsvetàieva traduïdes per Laia Malo són, en efecte, un triomf, una festa, un cim.