Laura Grau: “Et donen zero diners a canvi de visibilitat, i jo no menjo de la visibilitat"

Graduada en educació però comunicadora de professió. Parlem de Laura Grau (Blanes, 1995), col·laboradora de mitjans de comunicació i creadora de contingut a les xarxes socials. Ha crescut en una família nombrosa i recorda que a casa anaven “bastant justos” de diners, explica a l’Empreses. Els primers diners els va guanyar fent classes de repàs, i el que li feia més il·lusió era no haver de demanar permís a casa per comprar-se una pizza: “Aquesta mena de llibertat em feia sentir com si fos una delinqüent, després em vaig adonar que així és com funciona la vida”.

Amb el temps va començar a estudiar periodisme. “Em vaig posar molta pressió per entrar a la universitat per després adonar-me que, quan vaig començar a anar-hi, no m'interessava tant”, recorda. Una de les coses més difícil va ser dir-ho a casa: “Sentia que era una decepció immensa. Quan tens una família com la meva, anar a Barcelona suposava molts diners. Em sentia superculpable”.

Un dia va començar a fer vídeos per “il·luminació divina” i els va penjar a les plataformes digitals. A poc a poc va anar creixent el nombre de seguidors a les xarxes: “Just l'endemà d'entregar el TFG em van trucar de RAC105. Llavors vaig decidir que aquell any no exerciria de mestra, que és la cosa que m'havia ficat al cap durant els mesos anteriors”.

Abans, però, ja havia estat fent algunes col·laboracions remunerades: “Eren factures que feia amb el DNI. Em pagaven 150 euros per fer uns vídeos per a uns nens d'una escola o per fer una xerrada”. Fins al moment eren coses petites: “Quan em van oferir un contracte, ho vaig haver de preguntar dues vegades perquè no m'ho creia. «És broma que m'esteu oferint una feina a la ràdio a conseqüència d'haver fet vídeos a internet?»”

Pel que fa a la remuneració, Grau manifesta que és la cosa més aleatòria del sector: “Hi ha llocs on el teu temps està súper ben pagat, sobretot en el món de la publicitat. Hi ha marques que paguen 1.000 euros, 2.000 euros, per un vídeo d’un minut, per un reel d’Instagram. En canvi, altres marques o institucions et diuen «T'oferim que vinguis a viure l'experiència i si et ve de gust ho penges»”. I segueix: “Et donen zero diners, però és a canvi de visibilitat. I dius, jo no menjo de la visibilitat o de l’experiència o del producte”.

En aquest sentit, també remarca que el sector català va amb un “retard crònic”: “A Espanya gairebé tothom va amb agència, però són gent que té molts més seguidors i moltíssima més capacitat de generar diners”. La situació és ben diferent, aquí. “Encara anem amb un pal i una canya, inventant nosaltres el pressupost; no ens surt a compte ni tenir una agència ni un representant ni ningú que ens faci aquesta mena de gestions”, lamenta.

A més, Grau considera que el seu és un mercat encara molt desregulat: “Pel que fa a seccions de ràdio i de col·laboracions amb els mitjans, el suflé baixa moltíssim. Als creadors que els ofereixen una secció a 60 euros això els sembla poquíssim”. I, segons assegura, la feina que hi ha al darrere no és poca: “Fer el guió, investigar sobre el tema, gravar el vídeo, editar-lo, penjar-lo, la visibilitat que té..." Amb tot, a ella sempre li ha agradat estar als mitjans: “Les tres temporades que m'he dedicat a això sempre hi ha hagut més part de ràdio i de mitjans que de xarxes”.

Contra la paperassa

Sobre el sector públic, la comunicadora denuncia la paperassa que s’ha de fer: “Estic més estona fent papers per poder cobrar una factura de 50 o 100 euros que per la feina per la qual me l'estan pagant. A vegades penso que no val la pena”. A la locutora no li fa por el futur laboral: “No em preocupa excessivament si passo de moda o si de cop ningú em truca per fer res. Quan s’acabi aquesta onada de comunicació, a la qual estic superagraïda perquè m’encanta com a feina, no forçaré la màquina. A mi tard o d'hora m'agradaria treballar en una escola”.

Pel que fa a les seves finances personals, Grau assegura que és “molt desorganitzada” en la gestió de les factures i que sovint li costa saber el que guanya exactament cada mes. Quant a l’habitatge, actualment viu a Barcelona: “Vaig trobar una ganga que no sé ni com ho vaig fer, però em puc permetre viure sola perquè pago 500 euros de lloguer”. A la llarga, però, li agradaria viure fora de la capital catalana i endinsar-se en un projecte d’habitatge cooperatiu.