Laurent Binet: "La relació dels artistes amb la religió sempre ha sigut un problema"

BarcelonaA Laurent Binet (París, 1972), fill d'historiador i professor de literatura a la Universitat de París III, li agrada aproximar-se a diferents períodes històrics de manera singular. Amb la seva primer novel·la, HHhH (Edicions de 1984 / Seix Barral), en què relata un episodi de la Segona Guerra Mundial i alerta el lector cada vegada que s'inventa alguna cosa, va guanyar el prestigiós premi Goncourt i va vendre més de 200.000 exemplars. Amb Civilitzacions (Edicions de 1984 / Seix Barral), en què fa una ucronia en què els inques conquisten Europa, va rebre el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa. Perspectives (Edicions de 1984 / Seix Barral), que ha traduït al català Mia Tarradas, és una novel·la detectivesca amb una vintena de narradors. Cadascú hi diu la seva en forma de carta i el context històric és la Florència dels Mèdici, on el pintor Pontormo ha estat assassinat. Entre els corresponsals hi ha des de Caterina de Mèdici fins al mariscal de França, Piero Strozzi, passant per escultors, pintors, orfebres, priores i el Papa IV.

Ha escrit una novel·la policial epistolar. És una fórmula bastant insòlita.

— Vaig pensar que era interessant creuar els dos gèneres perquè col·locava el lector en la posició d'investigador. Hi ha un enigma i proposo que el lector jugui amb mi. Pel seu davant passen testimonis, proves, declaracions... Volia que el lector entrés en un estat d'ànim paranoic perquè no sap a qui creure. Hi ha una vintena de narradors i tots el poden enganyar. Els narradors no són fiables. Em pensava que no s'havia fet mai però m'equivocava. He descobert que Andrea Camilleri ja ho va fer i segur que no és l'únic.

S'aproxima a la història a través de múltiples mirades i veus.

— Crec que la història no és un relat com qualsevol altre. L'historiador busca sempre la veritat tot i que no hi arribi al 100%. La dificultat, quan escrius sobre un període històric i vols ser el més fidel possible a la història i al material històric, són les fonts. A Civilització vaig tenir molts problemes perquè els inques no coneixien l'escriptura i, per tant, la seva veu passava pels intermediaris, que eren les cròniques espanyoles. A Perspectives volia parlar de la Florència del segle XVI però escapar del relat de reis i reines. Tenia molta informació sobre Caterina de Mèdici i el duc de Florència però molta menys de les classes populars. Vaig tenir la sort de trobar Marco Moro, que era un mesclador de colors que treballava per als artistes i m'ajuda a entendre com era la vida d'un obrer de l'època, i el diari del pintor Pontormo, que explica com era la vida quotidiana. Ho complemento amb el relat de Maquiavel sobre la revolta obrera de 1378, que es coneix com el tumult dels Ciompi. És interessant perquè relata com, des de l'aparició del capitalisme al segle XIV, hi ha hagut reivindicacions obreres. És a dir, hi ha hagut la voluntat de reunir-se, d'agrupar-se, de sindicar-se, des de fa molts segles. Es podria dir que Marco Moro era un sindicalista.

És curiós perquè algunes de les reivindicacions de Marco Moro poden semblar molt actuals, com la descripció que fa dels explotats i els explotadors. Tan poc hem avançat?

— La lluita de classes és un camí molt llarg [riu] i el recorregut és sinuós, amb molts alts i baixos. I hi ha alguna picada d'ullet perquè una part del discurs de Marco Moro s'inspira en el Manifest Comunista.

¿Per què escull Giorgio Vasari com a detectiu, un home cèlebre sobretot per les seves biografies d'artistes italians?

— Perquè es va passar la majoria de la vida observant. Va viatjar per tot Itàlia per veure les obres dels grans mestres. Va ser ell qui precisament em va fer situar l'obra en aquest període i no pas en l'època gloriosa del Renaixement.

Reflexiona també sobre els artistes i les seves servituds al poder.

— Les coses han canviat molt. A la Florència del segle XVI, els artistes depenien dels mecenes, que els feien els encàrrecs, però això no va impedir que fessin grans obres, fins i tot algunes de subversives. Una mica jugaven al gat i la rata. El que no ha canviat és el poder de la religió en l'art. Era interessant situar la novel·la a mitjans del segle XVI, perquè no és l'època gloriosa de Botticelli o del jove Miquel Àngel, sinó que hi ha un retorn de l'ordre moral. La relació dels artistes amb la religió sempre ha sigut un problema, exceptuant el parèntesi del segle XV i principis del XVI, quan el Papa Juli II va encarregar a Miquel Àngel la decoració de la Capella Sixtina. Aquest parèntesi va ser massa curt. Després va tornar la maquinària de l'església que vol controlar i censurar. Ara els pintors i els escriptors també tenen problemes amb la religió, sobretot des del 1989, amb la fàtua contra Salman Rushdie. El segle XVI era el catolicisme, avui és sobretot a l'Islam. La religió sempre posa bastons a les rodes de l'expressió artística.

Totes les religions?

— Les religions que volen exercir un control, que són intolerants i dogmàtiques, i que prohibeixen insultar Déu, sigui qui sigui aquest Déu. Ara potser les manifestacions són més espectaculars en aquest sentit. Venen de l'Islam i de l'islamisme perquè senzillament el catolicisme està afeblit. La religió estableix una veritat que no es pot posar en qüestió, mentre que la novel·la és el lloc o el territori de l'ambigüitat i de la incertesa. La novel·la proposa diferents visions del món, mentre que la religió imposa una visió única del món.

Ha reflexionat molt sobre la història. S'ha repetit moltes vegades que l'experiència de l’Holocaust i d’altres genocidis i crims contra la humanitat han de generar una actitud de rebuig cap a l’ús de tota mena de violència i garanties de no repetició. Però els genocidis es repeteixen, ho estem veient a Gaza. Per què creu que serveix conèixer el passat?

— Potser és una lluita perduda, però també és un combat per la veritat que difereix de l'actuació religiosa o del plantejament religiós. L'historiador no pot imposar regles, només intenta explicar de la manera més fidel possible allò que va passar. Dins la historiografia també hi ha lluites però no són lluites per imposar una visió del món sinó per donar claus de comprensió. Intenten posar llum. Si parlem de Gaza o d'Israel, són situacions geopolítiques extremadament complicades, però la història és capital per entendre el que succeeix i per donar una visió desapassionada de les coses. A França es fan comentaris delirants. Crec que no hem d'oblidar que l'origen del que està passant és la Segona Guerra Mundial. Els primers responsables som els europeus, que vam donar als jueus supervivents de l'Holocaust una terra que no els pertanyia. La història permet tenir una base sòlida, uns fonaments necessaris per a qualsevol debat polític. Si no, es pot donar peu a comentaris fanàtics.