"Com a mare lesbiana volia visibilitzar altres formes de ser mare"

"M’has envaït des de dins,
com un cavall de Troia.
De nit i en silenci.
I t’he deixat fer.
M’he deixat conquerir.
Menjar.
Ofegar.
Asfixiar.
Hoste simbiont
que venies a acaronar-me
per darrere la pell
i per sota les carns".

Maria Rodó-Zárate és professora i investigadora en estudis de gènere i LGTBI a la Universitat de Barcelona. També és mare de dues criatures, el Jan (de 6 anys) i la Júlia (que està a punt de fer-ne 4), i l’autora de 41 setmanes, un poemari que neix de la necessitat de posar paraules a l’embaràs i el part, unes experiències que, per a l’autora, estan mancades de referents. “El format en versos és perquè era segurament l'únic format que la maternitat permetia. Com diu Audre Lorde a la primera cita del poemari, la poesia és la forma d'art més assequible. I jo podia pensar en versos mentre donava el pit, mentre adormia la criatura, cuinava... No calen ni les mans per pensar en alguns versos!”

Aquestes vivències pròpies que són alhora comunes, explicades amb dosis d’humor i reflexió, són les protagonistes del poemari: “Ho havia iniciat amb una voluntat més terapèutica que res, per donar sentit a la meva pròpia experiència, però veure que altres dones i persones gestants s'hi sentien interpel·lades em va donar l'empenta per fer-ho públic”.

Desmitificar i trencar tabús

Un dels poemes parla de confondre el moviment del nadó dins la panxa amb un pet. Una experiència que serveix, entre d’altres narrades en el llibre, per desmitificar o trencar tabús: “Volia mostrar com l'embaràs i el part són processos corporals molt intensos que moltes vegades són molt escatològics. El part és en si mateix un procés molt bèstia a nivell corporal on hi acostuma a haver vòmits, defecacions i molts fluids diversos. Ens els han mostrat com a processos molt nets, quirúrgics, però no ho acostumen a ser. Volia mostrar-ho, i també posar un toc d'humor al tema”, diu l’autora.

El part es converteix, en el poemari, en un bon moment per cagar-se en el patriarcat: “La violència obstètrica en el part és el clar exemple del patriarcat en aquest procés. Però aquí no volia tant parlar d'això, també perquè la meva experiència va ser positiva en molts sentits, sinó de la violència cultural. De com, un cop era allà amb la criatura a punt de sortir per la vagina, em vaig trobar òrfena culturalment. Tenim mil representacions sobre el procés de morir. Morir ofegada, per un tret, matar, etc. Però allà dempeus no tenia quasi cap referent cultural sobre què se sent / es viu quan es pareix. Aquesta manca de conceptes per entendre el que m'estava passant era també patriarcat, per com la nostra cultura ha invisibilitzat aquests processos, mostrant-los només de forma distorsionada i alienant, i deixant-nos sense recursos per comprendre què ens està passant”.

Segona maternitat, primer part

Hi ha un altre tret distintiu rellevant del llibre: “El poemari, tot i que vagi sobre embaràs i part, està escrit des d'una posició molt concreta com a mare lesbiana”, explica la Maria. “La meva experiència crec que és també un dels motius de la desmitificació. Jo ja era mare abans de gestar i parir. Tenia una experiència quotidiana molt intensa amb el meu fill (tenia 2 anys aleshores), que havia parit la meva dona. I aquella relació amb el meu fill era el que em feia mare, més que un moviment a la panxa que no sabia massa què era. Això va anar evolucionant a mesura que avançava l'embaràs, però la meva configuració familiar també té a veure amb aquesta experiència. I visibilitzar altres formes de ser mare també era una cosa que volia posar en relleu amb aquest poemari”.