Li va agradar molt sentir-se desitjada: una història d'amor que és un salvavides

Van ser amants durant dos anys. No va ser ni premeditat ni tampoc buscat, ni per l’un ni per l’altra. Simplement va passar. Ella no estava passant un bon moment. Havia enganxat la seva parella amb una altra dona. Un missatge inoportú en el mòbil que ell s’havia deixat damunt la taula de la cuina mentre havia anat a llençar les escombraries. No se’l deixava mai, el mòbil. Enlloc. El portava sempre a sobre com si fos una extensió de les seves mans o del folre de la butxaca dels pantalons. Però aquell dia, carregat de bosses i residus pudents se’l va oblidar, panxa amunt, a la taula.

Ella estava fent el segon cafè del matí i va veure com el dispositiu s'il·luminava de manera insistent. No el va mirar per xafarderia, ni tan sols per curiositat. De fet, es pensava que era el seu, de mòbil, tan poc habituada estava a trobar-se l’altre de manera casual.

Va llegir el missatge una vegada i una altra. I va constatar la mentida, el secret, i la fugida cap endavant. Les promeses d’una altra vida possible. Els sentiments escrits de manera impúdica. Això és el que li va fer més mal de tot. Quan ell va tornar de fora, li va fer un tercer grau. Ell va negar-ho tres vegades, però a la quarta no va tenir altre remei que confessar-li la traïció. El mig any de relació paral·lela, una equivocació que no sabia com aturar. Que ho deixaria, que en realitat a qui estimava era a ella. Que havia estat una relliscada fruit de l’estrès de la nova feina. Que no es preocupés, que no era res important. Ella el va fer fora del pis que tenien llogat des de feia sis anys i mig. Li va dir que no en volia saber res, que fes el favor de marxar ben lluny.

Però ell no només no va marxar gaire lluny sinó que es va dedicar cada dia, com una gota malaia, a tornar a conquerir la seva dona. Que si n’estava tan enamorat, d’ella. Que si havia estat un error allò altre. Que la necessitava. La insistència i perseverança van fer l’efecte desitjat i van tornar a estar junts al cap de menys d’un any. Al mateix pis, al mateix carrer de la mateixa ciutat. Es van fer parella de fet. Com si necessitessin un paper per validar el vincle, com si no hagués passat res quan havia passat tot. Una mostra eren els mòbils sempre damunt la taula. Ella, però, mai va tornar a ser la mateixa.

Perquè hi havia alguna cosa dins seu, una mena d’alarma permanent, la sensació de perill constant darrere el clatell, sotjant-la. L’autoestima absolutament manyuclada. Com més temps passava, pitjor era.

Fins que un dia, a la feina, va conèixer un company força més gran que ella amb qui s’entenien molt bé. Era solter, independent, segur d’ell mateix. Molt intel·ligent. Ella l’admirava. Tenien converses interessants, reien molt. A ella no li semblava especialment atractiu així d’entrada, però li agradava compartir temps i espai amb ell. Després de la feina, sovint anaven a prendre alguna cosa amb més companys. Cada vegada més sovint. Una nit es van quedar sols i ell li va dir que era molt bonica i la va besar. Ella es va deixar fer com si fes molt de temps que esperés aquell moment. Li va agradar molt aquell contacte. Aquelles carícies. Sentir-se desitjada. Li va agradar que algú l’escollís. La confidència, la clandestinitat, la sensació que no estava fent res que ell no li hagués fet abans. Es podia entendre. Hauria d’entendre-ho. No era venjança, havia passat així simplement.

Amb el company de feina més gran que ella van ser amants durant dos anys. No era una cosa pautada. No sempre que quedaven s’acabaven embolicant. Parlaven molt, compartien interessos. Estaven a gust junts. No es feien mai preguntes. Ell només sabia que ella tenia una situació complicada a casa. Ella sabia que ell es veia amb altres dones, però no tenia cap relació estable.

Dos anys més tard, va ser tornant d’un viatge que ella va fer amb unes amigues a Grècia. Allà, lluny de tot, va adonar-se que havia de posar punt final a la mentida, una bola cada vegada més grossa de fugides cap endavant, en què havia convertit la seva vida. I que l’única manera de fer-ho era estant sola un temps.

Quan va tornar a casa, li va dir al seu company que s’havia acabat. Que feia molt de temps que, malgrat tot, ella no estava bé. Des d’aquell dia que va descobrir la deslleialtat que mai hagués pogut intuir. Com si alguna cosa s'hagués esqueixat per sempre. Li va dir que des d’aleshores vivien en una mena de pantomima permanent. Però que tot era una mentida. Que ja no l’estimava.

Va ser més difícil explicar-l'hi al seu company de feina. El va anar a veure a casa. Li va donar les gràcies per tot i per tant. Li va dir que havia estat el millor salvavides que algú podia tenir. Però que havia d’intentar fer taula rasa. Intentar saber qui volia ser ella. Que ho necessitava. Ell li va dir que feia dos anys que l’esperava, però que ho entenia. Que l’esperaria per si mai. Que si volia que anessin un cap de setmana a Sicília abans que s’acabés tot. Ella va dir que millor que no.

Ell va demanar el trasllat a una altra oficina. Però ella quan hi pensa, passats els anys, el recorda amb tendresa i agraïment. No s’han tornat a veure mai més.