Àlex Susanna: "La literatura catalana ha passat a ser de segona categoria a casa nostra"

BarcelonaÀlex Susanna (Barcelona, 1957) necessita viure envoltat de cultura. Aquesta és la certesa que es té llegint els seus dietaris, l'últim dels quals, el sisè, acaba d'arribar a les llibreries. L'autor d'El món en suspens (Proa, 2022) ens rep a la seu de la Fundació Vila Casas. Camina per les sales dedicades a la mostra de dibuixos de Luis Marsans sobre la Recerca de Marcel Proust abans d'obrir la porta del seu despatx, atapeït de llibres i catàlegs. Abans de convertir-se en l'últim director d'art de la Vila Casas, Susanna ha estat al capdavant de l'Institut Ramon Llull, l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural i la Fundació Caixa Catalunya. També ha impulsat editorials com Columna i el Festival Internacional de Poesia de Barcelona i ha comissariat exposicions dedicades a Aristides Maillol, Vicenç Viaplana i Antoni Llena.

El món en suspens reivindica un cop més la versatilitat i capacitat expressiva dels dietaris. El primer que vas publicar, Quadern venecià, va guanyar el premi Josep Pla el 1989. Què en recordes?

— Vaig començar a escriure dietaris molt abans, a finals dels 70. Al principi eren quaderns de formació, escrits a mà. A partir de Quadern venecià vaig continuar fent-ne amb la consciència que els publicaria. Van passar de ser anotacions íntimes, només per a mi, a voler ser literatura. El dietari és una forma de no-ficció on hi cap pràcticament tot, des de notes de viatges, comentaris de lectures, música i art, la rememoració d'una trobada amb amics i impressions de la vida.

Aquest arrenca l'1 de gener del 2020. A prop de Queralbs coincideixes amb Jordi Pujol i Marta Ferrusola i l'expresident et diu: "Ja ho veus, gestionant la pròpia decadència". La política és menys present a El món en suspens que al lliurament anterior, Paisatge amb figures (Proa, 2020). Per què?

— Aquell recollia les conseqüències d'una etapa que es va dilatar de manera extraordinària i que va arrencar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut [2010]. Des de llavors i fins a l'1 d'octubre del 2017, Catalunya va viure col·lectivament en una il·lusió política. La patacada de després va ser monumental. Que ara estiguem més dividits que mai no pot ser més descoratjador i decebedor.

La pandèmia apareix de seguida, al volum. En una de les anotacions et preguntes si després del confinament la societat continuarà tan pendent dels polítics a l'exili i a la presó com abans.

— Aquests darrers anys tots hem anat posant una distància sana i necessària amb la política. El que era anòmal era la intensitat dels anys previs al referèndum. La ferida encara cou, i molt. D'aquells anys n'hem après diverses coses: que no era possible fer una truita sense trencar cap ou, que sempre ens perd anar amb el lliri a la mà i que en política s'ha de somiar el mínim.

Llegint El món en suspens veiem que no hem aprofitat l'oportunitat de canviar arran de la pandèmia. Josep Ramoneda es preguntava en un article que cites si entràvem en "un temps nou". On som, ara?

— No som en la mena de temps regenerador que desitjàvem. Portem uns anys de crisis solapades i no sabem encara com ens en sortirem. Venim de la gran recessió del 2008, hem viscut diverses onades de covid, i quan semblava que començàvem a girar full va esclatar la guerra a Ucraïna, que encara dura. A més, ara mateix hi ha un rebrot important de contagis a la Xina que no sabem com evolucionarà.

La cultura sempre ha estat al centre dels teus interessos. ¿Aquests últims anys s'ha convertit també en un refugi?

— Un dels errors durant el Procés va ser deixar de centrar la nostra atenció en la llengua i la cultura. No se m'acudeix res que tingui més sentit que això. Cal treballar per consolidar-les i projectar-les, no només internacionalment, sinó també aquí.

Al llibre hi ha comentaris sobre autors que per desgràcia poca gent recorda, com és el cas de Jordi Pere Cerdà.

— Costa molt recuperar trajectòries com la seva i és molt fàcil que tornin a caure en l'oblit. Caldria dedicar més recursos des de les administracions perquè es pugui rellegir, renovar i actualitzar el patrimoni. En cas contrari ens empobrim de manera gratuïta. La cultura catalana té més talent que mercat.

I aquest talent està infravalorat?

— Totalment. No valorem prou el que tenim. Hi ha pocs altaveus perquè els autors siguin mínimament coneguts. A més, hi ha una fossa immensa entre Barcelona i la resta del territori. No s'ha sabut acollir o donar oportunitats a molts creadors que no viuen a la ciutat.

Evoques aquell Sant Jordi del 2020, amb els carrers buits, i et preguntes si aquell parèntesi en què les llibreries estaven tancades acabaria esbandint molts autors del panorama literari.

— En aquest punt em vaig equivocar. Una de les sorpreses més inesperades del confinament va ser que va propiciar que la gent tornés a llegir més que abans. La remuntada de les vendes va permetre tancar l'any amb unes xifres molt millors del que es creia.

Així i tot, escrius que arran de la crisi del 2008 la "classe mitjana" d'autors gairebé va desaparèixer.

— La creació literària té una mala salut de ferro crònica. Durant els últims anys s'ha produït una concentració editorial potser excessiva i empobridora. També han tancat llibreries de tota la vida. En paral·lel també han aparegut noves editorials i llibreries. I en el camp de la creació hi ha hagut relleu generacional. Alguns autors tenen una bona projecció aquí i internacionalment. Hi ha motius per ser optimistes.

A El món en suspens veiem també intercanvis de correus amb amics com Feliu Formosa, Antoni Llena, Marta Pessarrodona, Jordi Llavina i Albert Serra.

— En totes les feines que he tingut he procurat que la meva mirada fos oberta. He volgut el màxim de llibertat i el mínim de prejudicis. És una pena que des de fa uns anys hagin crescut les posicions sectàries des d'un punt de vista estètic.

La mort d'Isabel-Clara Simó a principis del 2020 et convida a recordar els teus anys dirigint l'editorial Columna (1985-1999).

— Va ser una època molt efervescent. Érem joves, teníem empenta i érem un equip molt creatiu. En aquells moments, l'edició catalana era a les mans de persones de certa edat i Columna vam representar, si se'm permet dir-ho, una petita revolució. Vam publicar-hi molta literatura contemporània amb la intenció de fer possible que el que trobaves en una llibreria de Londres, Berlín o Milà també fos a Barcelona.

Digue'm una cosa que hagi canviat des de llavors.

— En aquells moments, els mitjans de comunicació s'interessaven per la creació d'aquí. Des dels 90 no és ben bé així. La literatura catalana ha passat a ser de segona categoria a casa nostra. Només cal que miris el ressò que tenen els autors catalans per Sant Jordi. És molt menor que el dels autors espanyols i internacionals. La desigualtat és tan bèstia que podem quedar arraconats. En aquest sentit, el problema que tenim al damunt és greu.