La literatura de Faulkner és com la llum d'un sol negre

Llegint William Faulkner (New Albany, Mississipi, 1897 - Byhalia, Mississipi, 1962) tinc sovint la impressió d’estar llegint un autor antiquíssim i, alhora, d’una modernitat rotunda i trencadora i perdurable. És una impressió que no té res d’original. En realitat, és el que explica la fascinació radiant i la influència prodigiosament pròdiga que ha tingut la literatura faulkneriana al llarg dels últims cent anys, és a dir, des que l’autor nord-americà va començar a publicar les seves novel·les i els seus contes i fins avui mateix.

Amb un peu en les veritats fondes i marmòries del mite i l’altre en les experimentacions formals propiciades per l’avantguarda, entre la llegenda lírica i el realisme brut, entre el cop de puny a l’estómac i la sofisticació narrativa més exigent, Faulkner fa pensar en un fantasiosament hipotètic pintor que fos la síntesi impossible de Caravaggio i de Pollock. O en un roure que tingués arrels, tronc i copa però que, després, es convertís de cop en un portentós gratacel de ciment i vidre. La tradició no té res a veure amb el tradicionalisme de la mateixa manera que la modernitat no té res a veure amb les modernors, i Faulkner és un dels paradigmes literaris més fabulosos de la mescla de tradició i modernitat i dels resultats brillants que pot donar.

No és aquest l’únic contrast definidor i de base de la literatura faulkneriana. Hi pensava llegint el monumental volum de Contes que Edicions de 1984 acaba de publicar, de nou en una traducció –que s’intueix complexa i esplèndida– d’Esther Tallada, responsable també d’altres traduccions de Faulkner per a la mateixa editorial, entre elles les de Llum d’agost i Mentre em moria, dues de les seves obres mestres. El que pensava és que hi ha passatges, descripcions, situacions i escenes que fan pensar en Homer escrivint algun dels llibres de l’Antic Testament, o en un autor veterotestamentari escrivint alguns cants de L’Odissea o de La Ilíada. Vull dir que la literatura de Faulkner és com la llum –tràgica però fructífera i vivificant, amenaçadora i massissa però enlluernadora– d’un sol negre.

Va ser el mateix Faulkner qui va recollir en un sol volum, dividit en sis parts –"El camp", "La vila", "La terra salvatge", "La terra erma", "Terra de ningú" i "Més enllà"–, els quaranta-dos contes que formen aquest llibre. Tots són diferents, però, a banda de retratar l’univers humà, paisatgístic, polític i socioeconòmic del comtat fictici de Yoknapatawpha (hi surten cognoms ja coneguts pel lector faulknerià: Sartoris, Snopes), la majoria tenen força trets en comú: una mateixa textura retòrica, magmàtica i forta; un sentit crispat o violent de l’existència; unes atmosferes carregades, com a punt d’explotar o d’esfondrar-se; una percepció viva del passat i un sentit amuntegat o precipitat del temps present...

La realitat més immediata, a examen

Això no treu –compte– que, temàticament, els quaranta-dos contes no siguin prou variats. Ho són. Per molta dimensió mítica que tinguin, per molt que tot sovint se sostinguin sobre un fons filosòfic i existencial, per molts esclats lírics que els travessin, la matèria primera tant de les novel·les com dels contes de Faulkner és la realitat més immediata de l’autor: les tensions racials (els abusos de poder, les pors, els prejudicis i el racisme), el trauma civilitzatori que la guerra civil americana va suposar per als blancs i els estats del sud, la duresa de la vida del pagès i del granger, les maledicències i les tafaneries que regeixen les comunitats tancades i petites, les pulsions i exigències de la sexualitat, l’experiència impactant de la Primera Guerra Mundial en els camps de batalla d’Europa, les obligacions de la supervivència, les ingerències del govern federal i els seus representants –sempre percebudes com a invasions agressives– en la vida de la gent...

No són pocs els contes memorables: Una rosa per a l’Emily, Ad astra, L’estrebada de la mort, Setembre àrid... Un de particularment extraordinari és el titulat Els alts, una mescla equilibradíssima i poderosa, faulkneriana d’una manera químicament pura, de modernitat formal i conservadorisme polític i èticomoral. Els ingredients del conte són senzills: una operació per amputar una cama, records de la guerra, molt de whisky, un algutzir amb una ordre de detenció, una mescla de nostàlgia i desesperació, una apologia de la rectitud ètica i la responsabilitat personal... Una petita gran obra mestra de William Faulkner, un home que va escriure obres mestres de tota mena i extensió.