Literatura al rescat de les llegendes

BarcelonaLa literatura és una eina fantàstica per mirar endavant, però també per mirar enrere. A través de la ficció, els bons escriptors han sabut fer reviure paisatges i temps que ja no tornaran i que van modelar la manera de ser de les persones que hi vivien. L'eco de tot plegat ha quedat definit en les llegendes, que en altres èpoques eren el pilar fonamental de la literatura oral i que alguns autors han transformat i incorporat a les seves obres per reivindicar-ne la importància. És el cas de Berta Creus i Miquel Martín i Serra, que acaben de publicar novetats literàries i que, malgrat les diferències tant narratives com estilístiques que els separen, coincideixen en servir-se de la ficció per explorar la importància de les històries orals i el pes de l'herència dels pobles.

Miquel Martín i Serra: quan la llegenda d'un ancestre defineix qui ets

Si les persones estan fetes de llegendes, la que determina la protagonista de Guanyaràs una mar llisa (Edicions del Periscopi) té l'olor de la pèrdua i el color del corall. Després d'assolir un fulgurant èxit de vendes i crítica amb La drecera (Periscopi, 2020), Miquel Martín i Serra (Begur, 1969) torna a les llibreries amb una novel·la familiar, que ha reescrit a partir d'un títol anterior, Cabells de Medusa (Curbet, 2007), i en què captura de nou el passat d'un poble de la Costa Brava amb una riquesa lingüística excepcional. A Guanyaràs una mar llisa, la protagonista és una escriptora begurenca que no es pot treure del cap una llegenda familiar.

La història, transmesa generació rere generació, diu que el seu besavi Espiridió deu el nom a un jurament fet pel seu avi, un pescador de corall que va naufragar i va acabar en una illa grega remota. El relat és l'eix central del llibre i té una base real: el mateix Martín i Serra l'havia sentit explicar a casa i va decidir esbrinar què hi havia de cert. Així, el primer terç de la novel·la ressegueix la cerca de l'escriptora al voltant d'aquesta història, en un procés similar al que va fer l'autor, i l'última part és la llegenda escrita a partir de les troballes fetes. "Em van sorgir dubtes i vaig decidir estirar el fil al voltant d'aquesta llegenda. On no han arribat els fets, hi ha arribat la ficció", assenyala Martín i Serra.

Però l'aventura del coraller no és l'única llegenda que habita la novel·la. La protagonista té una forta relació amb el poble i amb les seves arrels, que procura traspassar a la filla entretenint-la amb històries d'animals fantàstics, com la de sa Gona i el drac del cap de Begur, la del monstre de la cova de Sant Pau o la de la serp del Puigcalent. "Les llegendes són una forma de coneixement de l'entorn, de la manera de parlar i de viure", subratlla l'escriptor, que a través d'aquests relats –la gran majoria vinculats al mar– busca reflectir "com era aquell univers marítim i com es van enllaçant i transformant generació rere generació".

La cara i la creu de la transformació de l'entorn

Totes aquestes històries orals són la porta d'entrada a un món que ja s'ha extingit però que Martín Serra fa reviure mitjançant la literatura. "Això ja forma part de les meves obsessions com a escriptor. No es pot idealitzar la vida dels corallers i dels pescadors de fa 100 anys, perquè era duríssima, igual que la dels pagesos. Però de vegades em pregunto fins a quin punt el turisme ens ha fet bé o ens ha fet mal. Ens ha donat més llibertat, però alhora ens ha fet més esclaus; tenim una vida més planera, però ens hem carregat el paisatge", diu l'autor.

Per plasmar aquella Costa Brava de pescadors, carreteres remotes i xemeneies fumejant, Martín i Serra recorre a la llengua. La novel·la s'articula amb el parlar salat del litoral empordanès i amb paraules i expressions pràcticament desaparegudes com esfreixurar, tot ens va a l'orsa i quan es sol s'acuga amb sac, pluja pes cap. "S'ha perdut el parlar salat que, fins fa poc, era comú en aquestes zones i també han desaparegut expressions, lèxic, frases fetes i refranys relacionats amb la feina dels pescadors i del camp. En el moment en què ho recuperem, recuperem un món", subratlla l'escriptor, que afegeix que "no es tracta d'un català amb paraules enrevessades, sinó d'una parla que encara conserva paraules relacionades amb la terra i el mar, mentre que nosaltres ja les hem perdut perquè tendim a la generalització".

Tot plegat desemboca en una novel·la capitanejada per l'herència familiar i el pes dels ancestres sobre els personatges del present. "Normalment, coneixem els avis i potser els besavis, però més enllà difícilment en tenim informació. En canvi, hi ha famílies que tenen un sentiment de pertinença a la seva nissaga molt fort i n'han mantingut viva la memòria –apunta Martín i Serra–. És el cas de la protagonista: la seva vida com a escriptora té sentit perquè està molt vinculada al paisatge, a la terra, a la llengua i a les històries que li han explicat".

Berta Creus: donar veu a les pedres d'un poble abandonat

"Soc una boja dels pobles abandonats. M'encanten", admet Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), que acaba de publicar Fins a l'última pedra (Males Herbes). Aquesta passió poc comuna batega amb força en un llibre difícil d'encasellar, perquè es troba a cavall del recull de contes i la novel·la, i que destaca, d'entrada, per un plantejament singular. Creus imagina un nouvingut en un llogaret abandonat on ha arribat buscant respostes. Entre les ruïnes de cases deshabitades, una vella s'emporta les pedres lluny del poble perquè parlen: expliquen llegendes.

"Un lloc abandonat és la història d'un fracàs. M'al·lucinen aquests indrets perquè tinc la sensació que estan plens d'històries", diu Creus, que reconeix que aquesta obsessió li ve, en part, del lloc on va néixer, a l'Anoia: "Sant Martí de Tous és un poble de llegendes. Són a tot arreu". Algunes d'aquestes llegendes les ha incorporat al llibre, relatades en veu de les pedres. D'altres rescaten personatges característics de la mitologia catalana i fins i tot n'hi ha que se les ha inventat. "Les llegendes m'interessen perquè són un traspàs oral d'informació. Reflecteixen com s'acaba impregnant la cultura general d'un lloc", subratlla l'escriptora.

Al llibre, les vivències del protagonista en configuren la columna vertebral, i les llegendes es van entroncant amb el seu passat. L'home ha nascut a Barcelona, però la seva història és el relat de la gent que va haver de marxar del poble. Creus no s'ha inspirat en cap indret en concret, sinó que imagina un llogaret "que es podria ubicar al centre de Catalunya i especialment a la comarca de la Segarra, on molts pobles s'estan morint", assenyala.

Més poètica que narrativa

Creus és traductora, ha publicat diversos relats i també condueix clubs de lectura. El seu vincle amb la literatura ve de lluny i està marcat per autors com Juan Rulfo i Víctor Català. D'aquesta darrera n'ha extret, justament, l'interès pel llenguatge, que a Fins a l'última pedra es reflecteix amb l'ús de localismes, neologismes i formes verbals en desús. "Com a lectora soc molt exigent amb la manera en què estan escrits els textos. M'agrada que tinguin un llenguatge més poètic que narratiu, i m'ho passo bé treballant la forma", destaca l'escriptora.

La llengua també és, afegeix, una manera de connectar amb els personatges i amb el llegat de la comunitat. "M'he criat en un poble petit, i la vida allà és molt intensa. La comunitat et marca molt, perquè cadascuna té uns trets característics pel que fa a personalitat i maneres de fer que després tu acabes arrossegant", reflexiona. Aquestes particularitats, afegeix, es perceben sobretot en els relats de cada indret: "Les històries que passen al poble són la mostra de l’herència que acabes rebent".