El llac Titicaca: les illes surants
Els urus són un poble ancestral que viu a Perú, en superfícies artificials habitables construïdes amb boga, una planta aquàtica que creix a la badia de Puno
Vaig travessar cap al Perú -a Puno- a peu, des de Bolívia, on gairebé m’havia quedat sense aire a causa de l’altura. Volia conèixer el llac Titicaca i les illes surants dels urus, un poble ancestral que habita aquestes superfícies artificials construïdes amb boga, una planta aquàtica que creix allà mateix.
L’endemà de la meva arribada vaig anar al port i no va tardar a acostar-se’m un home baixet i fort que em va oferir pujar en una barca voluminosa plena d’estrangers decidits a navegar pel Titicaca. Li vaig dir que el que a mi m’interessava no era un viatge turístic, sinó alguna cosa més humil, més casolana. L’home, que es deia Juan, va assentir i em va fer una oferta diferent: pujar a la barqueta amb la qual ells creuaven cada dia les aigües per anar fins a casa seva, en una de les illes més llunyanes, fora de la ruta turística. Havien de sortir des d’un altre port. Un port que, com vaig descobrir després de pujar a un taxi i arribar-hi, no era pas cap mena de moll, sinó una vora plena de joncs, entre els quals hi havia amagada la barca.
Quan estàvem a punt de salpar, després que el Juan empenyés la vora amb un tronc més alt que ell, vam sentir algú que xiulava. Era la Marta, la seva dona. L’home em va explicar que m’hi portaria ella.
Va baixar ell i hi va pujar ella, enèrgica. Va destapar el forabord, va treure’s una corda curta i fina de la butxaca i amb aquella corda va engegar el motor després de quatre o cinc intents. Havíem pactat un viatge de mitja hora. La Marta em va dir que si no em sabia greu primer passaríem per casa seva, que havia d’anar a buscar el material -brodats, collars, pedres pintades- que més tard portaria per vendre al mercat d’artesanies. La casa era en una d’aquelles illes on només vivien ells. Una illa de color groc -la boga seca-, a la vora de la qual rentava roba una anciana ben arrugada -la seva sogra- que ens va somriure com hauria pogut somriure a un ocell que es veu per casualitat en aixecar la vista. El terra era tou i feia aquella olor característica de la palla quan està humida. Es movia gairebé tant com la barca. La Marta es va quedar a xerrar d’algunes coses pràctiques amb la sogra i jo vaig fer una volta per l’illa minúscula: un parell de cases -habitacions-, un vàter, una església.
Per entrar a casa de la Marta s’havia d’abaixar el cap, i per estar-s’hi a dins, mantenir-lo abaixat. Era un espai d’uns sis metres quadrats. En una meitat, una mena de llit de palla -potser de boga- coberta amb una roba fosca. “Aquí dormim el meu home, la meva filla, que ara ha fet els divuit anys, i jo mateixa”. A l’altra meitat s’hi acumulaven les artesanies de què vivien. Era de dia, però la Marta va encendre la bombeta pelada que penjava d’un fil recargolat al costat de la porta i em va dir: “Fins i tot tenim llum”. Li vaig comprar una funda de coixí brodada amb motius indígenes.
Vam tornar a la barca i, xerra que xerraràs, la mitja hora acordada es va convertir en més de tres hores. Fins i tot vam haver de posar gasoil al mig del llac.
De nou a terra, vam buscar un transport col·lectiu -una furgoneta que allà anomenen movilidad - per anar cap al port comercial. Un cop dins el vehicle, la Marta va treure de la bossa una Bíblia i em va demanar que li llegís el salm 41, que era el que li havia salvat la vida. Vaig començar a llegir en veu alta. Tothom -eren set o vuit passatgers- escoltava. Quan vaig acabar es van sentir uns quants “amén”. Després vam estar en silenci fins al moment de baixar. El comiat va ser una abraçada inoblidable, plena de les coses que no ens havíem explicat.