El llapis dins la vagina

La dona de Déu, d'Amanda Mikhalopulu (Atenes, 1966), és una paràbola. La protagonista es casa amb Déu, que adquirirà forma humana, esclar, i, malgrat que es troba fora del temps i de l’espai, pot adoptar, també, un capteniment humà. I és una paròdia, també, que serveix a l’autora per reflexionar sobre qüestions molt més humanes que no pas divines. La protagonista comença escrivint una carta a algú –algú humà: el lector del llibre, potser– a qui l'hi explica tot (Déu, que s’oposa que la seva dona escrigui, afirma que no és una carta, sinó un llibre; i un llibre que revela allò que hauria de romandre inconegut). L’escriptura, doncs, representa una subversió en tota regla, un desafiament herètic, i és per això que Déu no havia concedit a la dona tenir un llapis, ni paper. Ella, però, fa servir un llapis d’amagat d’Ell (d’aquest Déu que té la facultat de ser humà), i se l’amaga dins la vagina, lligat amb un cordill. La imatge és un portent simbòlic, i resumeix el que ara alguns en diuen l’empoderament de la dona!

La història es divideix en tres parts: Infern, Purgatori i Paradís. La primera transcorre al cel, en el no-espai i el no-temps en què resten anul·lades les lleis de la causalitat que vigeixen al món. Aquí la protagonista es fa conscient de la seva nova condició d’esposa i de tot el que això implica: “Quan t’escric, el temps torna a existir”. En la segona, la parella baixa al món (¿baixa? El cel diví és pertot), i tots dos viuran la passió per la literatura. En principi, però, Déu s’hi manifesta clarament en contra. Per a Ell, la literatura –la imaginació creativa– constitueix una amenaça: “La literatura com a exercici de llibertat de l’home que xoca contra allò que ja està construït li recordaria per sempre, o almenys mentre existís el món, el seu fracàs”. La tercera part és la de l’alliberament de la dona. Ha conegut un Déu humà (“Com més humà es tornava, més urgent es tornava el nostre amor”), però, sobretot, ha estat capaç de dur a terme el seu projecte: l’escriptura. És un alliberament, sí, però, és feixuc, un llast. El llibre que ha estat escrivint és un símbol ambivalent: “Sento que em pesa sobre meu no només la pàgina, sinó tot el que hi ha escrit”. Ara ja no té capacitat de gratar, com quan, de petita, rascava els ulls del Crist de l’estampa de casa d’una tia o, posteriorment, l’escorça de tants arbres en els seus lúbrics esplais pel Bosc (així, amb majúscula). Ara grata amb el pensament.

Necessitem tota una vida per entendre algú?

La novel·la, al capdavall, reivindica la força de la literatura com a desig d’individuació, un desig que entra en contradicció amb la creació divina. A partir de la seva utopia, Amanda Mikhalopulu també reivindica la fal·libilitat i la contingència humanes davant la necessitat divina. Des del punt de vista de la dona, la voluntat creativa es manté ferma, però el desig de correspondència amorosa fracassa: “El desig és la concupiscència de la cosa absent”. La frase, tan saborosa, és una de les moltes que substancien aquest relat d’ambició metafísica. Com aquestes altres dues: “Per entendre una persona necessites una vida. Per entendre Déu necessites una eternitat”, en què el que convenç –i, alhora, fa esgarrifar– el lector no és pas l’eternitat de Déu, sinó la vida que fa referència als humans. Hi ha moltes citacions d’altri, i epígrafs poètics de Montale i Frost que ens preparen per entrar en la història. Només cal que el lector suspengui la credibilitat i accepti el pacte: Déu es casa amb la nostra protagonista –abans ja s'havia casat moltes altres vegades–. A partir de l’experiència, del relat, el llibre es torna molt estimulant i ens interroga sobre un seguit de qüestions fondes, humaníssimes totes.