Llauger, èpic

Llum de cançó, títol extirpat d’un vers espriuà, s’incorpora a una de les darreres composicions de l’aplec. La primera l’adreça al sogre difunt, record a partir del qual trena un poemari del passat, de quan entram en una època de maduresa on es conjuga més aviat el pretèrit. Tal volta per això molts dels poemes tirin cap als crepuscles, horabaixes, vespres i nits fosques o estrellades. O justifica que es traslladi a una illa del cercle polar àrtic privada de sol durant dos mesos sencers.

Un cert hàlit de tristesa ho amara tot. Silenci, mort i eternitat per allò que podria haver dit Xerxes que, tanmateix, d’aquí a cent anys tots calbs. També se serveix de la ironia. Se sent desesperançat, però el sentiment general és més aviat malenconiós. Recorda el Carner madur d’El cor quiet. S’identifica amb presoners engabiats o deportats. Mentrestant, "el poeta fa versos /com qui fuig d’un encalç" o "troba un punt dolç /en aquesta feina" reconfortant i espaiadora de pastar-los i enfornar-los a l’obrador poètic.

Llauger ha traduït Edgar Lee Masters o Ted Kooser. Surten referències a la poesia anglosaxona, però també Jacques Prévert, Costas Cariotakis, la Bíblia, els bizantins, els hindús… De vegades, els versiona lliurement. Historiadors antics, contes d’arreu del món o personatges que dialoguen al cos d’uns poemes força narratius, que abusen per necessitat dels encavalcaments. Són molt entenedors –no tots els lírics hi estan tan pendents! Llauger, trasmudat en una espècie de narrador, introdueix aparts perquè entronca amb una veta clàssica i narrativa de la literatura anglosaxona sense que el llibre deixi per això de destil·lar lírica a balquena amb les rutines més senzilles del dia a dia: el sopar, la feina, acotxar els infants...

El títol d’una composició tan eufònic com el de Merlí i la mèrlera ho quintaessencia tot: la tirada a la terra i la matèria de Bretanya. L’obra ve escindida en dues meitats. Un poemari clarivident i alhora francament notable que per moments assoleix l’excel·lència més sublim. L’aspecte narratiu no perd vigoria a la segona part, ans al contrari. Fins i tot explora la incorporació de capítols, ignota al terreny líric si més no. Hi apareixen dracs, palaus, el rei Artús, la fada Morgana, Merlí o els cavallers de la Taula Rodona… al servei del metre i amb la col·laboració estel·lar de l’escena teatral i un cert halo shakespearià –o almenys a mi m’ho ha semblat.