La llegendària història de la Galeria Cadaqués

CadaquésA la dècada de 1960, a l’Espanya del desarrollismo, Cadaqués esdevenia una gemma turística a ulls del món. L’arquitecte italosuís Lanfranco Bombelli Tiravanti (1921-2008), juntament amb el seu soci i amic Peter G. Harnden –que havia conegut configurant exposicions i construint pavellons per al Pla Marshall a Europa–, va arribar a Cadaqués de la mà de Coderch i hi va iniciar, amb l’amic, el despatx d’arquitectura Harnden i Bombelli (us remeto al llibre L’Art de viure, de Marc Arnal, per descobrir aquest univers arquitectònic fascinant).

El 1971 moria Harnden. Com que no estava batejat, no podien enterrar-lo al cementiri catòlic: s’havia de fer en un terreny contigu que aleshores tenia forma d’abocador. Per tal de recollir els fons necessaris per a l’ampliació del fossar, Bombelli va tenir una idea: com que era aficionat a l’obra gràfica, havia freqüentat, a Suïssa, els cercles d’artistes de l’anomenat art concret i havia format part del grup Allianz, va decidir editar i posar en venda una carpeta de gràfica, que va batejar com a Cadaqués portfolio one. Es tractava d’un recull d’obres d’artistes propers a ell, consolidats internacionalment, com ara Bruno Munari, Ivan Chermayeff, Richard Paul Lohse, Max Huber, Rita Donagh, Sanae Ando, i una colla més. La mostra i venda del portfolio, esclar, requeria un espai expositiu. Vet aquí com naixia la Galeria Cadaqués, el 27 de juliol del 1973, amb l’exposició homònima Cadaqués portfolio one. L’èxit de la mostra fou rotund: les vendes van permetre la reforma del cementiri, i l’exposició va tenir una rebuda generosa a la premsa i l’acceptació àmplia de la crítica.

Si bé Bombelli no preveia consolidar el projecte de la galeria, la conjuntura local semblava demanar-ho a crits. Cadaqués havia esdevingut un pol d’atracció de nous residents de perfil cosmopolita i alt nivell cultural: només cal pensar en la Gauche Divine, el grup d’intel·lectuals que es reunia al Bocaccio a Barcelona i al Marítim Bar a Cadaqués, i que reclamava espais culturals d’innovació i progrés. El poble també atreia els afeccionats a Dalí (que aleshores vivia i creava a la seva llar de Portlligat). Les joies de disseny arquitectònic de Bombelli i Harnden havien persuadit artistes de talla internacional, com ara Mary Callery o George Staempfli, de reformar-se una casa al poble. Això fou, al seu torn, un esperó decisiu per a les visites de tants altres exponents del món de l’art: Richard Hamilton o John Cage, per exemple, van acabar arrelant al poble a través de l’amistat amb Marcel Duchamp, que del 1958 al 1968 passava tres mesos l’any a Cadaqués. Vet aquí el brou de cultiu perfecte per al projecte de galeria que es gestava.

Exposicions punteres

Va ser, però, Bruno Munari qui va convèncer Bombelli de mantenir la galeria oberta, posant-li la mel als llavis: li oferia la possibilitat d’una primera exposició de la seva obra a l’Estat espanyol –a canvi que li deixés un apartament al poble– (Scritture illeggibili di popoli sconosciuti s’inaugurava al cap de dos anys, el 1975). Amb aquest incentiu s’afermava el projecte de la Galeria Cadaqués, que apuntava l’objectiu de difondre, a Espanya, la tendència prou desconeguda de l’art concret. Ben aviat, però, la línia expositiva es diversificava. Richard Hamilton, que havia comprat una casa al poble, va esdevenir l’estrella de la galeria, i va exposar-hi, en vida, en catorze ocasions. Per a l’emblemàtica mostra Sign (1975), el principal exponent del pop art anglès havia fet edicions múltiples del cartell metàl·lic, el cendrer i l’ampolla del popular aperitiu francès Ricard, substituint-lo pel seu nom, Richard. Per bé que l’exposició va fracassar en vendes, a principis de la dècada del 2000 aquestes obres eren cobejadíssimes arreu. Més endavant, Hamilton col·laborava amb l’amic Dieter Roth, que també freqüentava Cadaqués, en les memorables mostres Collaborations (1977) i Interfaces (1978), dues de les més exitoses i sol·licitades entre les galeries i els museus del país.

A poc a poc, el poble de la Costa Brava es va anar tornant un pol importantíssim d’artistes d’arreu que penetraven al territori espanyol per la porta blava de la Galeria Cadaqués (Max Bill, Richard Paul Lohse, François Morellet, Jasper Johns, Joseph Beuys, Frank Stella, David Hockney, Robert Capa, Man Ray...), i també d’artistes nacionals i estatals de primera línia que la galeria es va encarregar d’emparar i projectar (Equipo Crónica, Joan Josep Tharrats, Albert Ràfols-Casamada, Francesc Català-Roca, Bartolozzi, Arranz-Bravo, Eduardo Arroyo...).

Moltes galeries i museus del país s’interessaven per les exposicions punteres de l’espai de Bombelli. Va ser el cas de les col·laboracions de Hamilton i Roth, o de la primera mostra individual de Marcel Duchamp a Espanya, celebrada onze anys després de la mort de l’artista, organitzada per la seva vídua Teeny i l’amic Hamilton, i que va exhibir, entre d’altres, La Boîte en Valise, la Green Box o el Bouche Évier –una medalla-tap de banyera, encàrrec de la International Collectors Society, que Duchamp havia elaborat al seu apartament de Cadaqués el 1963, obra de la qual la galeria va comprar els drets per acabar-ne l’edició–. Aquesta exposició va viatjar, més tard, a la Fundació Miró.

Esperit avantguardista

L’esperit avantguardista de la Galeria transcendia les quatre parets de pedra blanca per projectar-se a l’entorn. Bombelli, cofundador del Festival de Música de Cadaqués, va convidar John Cage a fer un concert en el marc de la seva XI edició (la pianista Grete Sultan va interpretar, a l’església del poble, un dels seus Études australes), i va exposar a la galeria originals d’algunes de les partitures del compositor experimental. Una altra iniciativa ben singular va ser el Cadaqués, canal local (1974) d’Antoni Muntadas: un experiment d’emissora de televisió local que es retransmetia a través de la galeria, obra referent de les pràctiques conceptuals a Catalunya, i que va acabar amb la galeria precintada per la Guàrdia Civil per “canal de televisión ilegal”.

La Galeria Cadaqués va ser pionera en el compromís de constituir una porta d’entrada de l’art internacional més avantguardista a l’Estat espanyol (potser per això va ser una de les galeries fundadores d’Arco, i va encarregar-se de les relacions internacionals de la fira). A més a més, va assumir una responsabilitat pública amb el poble que la nodria i amb la seva gent. L’any 1978 Bombelli demanava, a tots els artistes que havien exposat a la galeria fins a aquell moment, l’aportació d’una obra per tal de recollir fons que van permetre finançar el servei de l’ambulància pública que mancava a Cadaqués. Vet aquí una de les nombroses contribucions de la galeria en suport a la comunitat local.

Tal com s'havia compromès, Bombelli va ser al capdavant de la galeria durant vint-i-cinc anys. El 1997 la tancava, i el 2002 el Reina Sofía dedicava una exposició a la galeria històrica.

Públic inquiet i fidel

Poc després de retirar-se, Bombelli feia coneixença d’Huc Malla, un jove inquiet que tot just tornava al seu poble natal després de formar-se al Sothebys Institut de Londres. Malla començava a comerciar amb art, i, si bé es projectava com a antiquari, l’ofici que li havia transmès el seu pare, l’art contemporani el fascinava (se n’havia anat fent coneixedor a través de revistes, visites a museus i a subhastes londinenques. Recorda com a absolutament reveladora la visita de l’exposició Sensation, dels Young British Artists, a la Royal Academy of Arts). Per afinitat, Bombelli i Malla van anar teixint amistat, fins que un dia, passejant-se per l’espai decadent de la galeria en desús, el veterà va oferir de traspassar-l'hi. El pare de Malla, conscient de la rellevància històrica de la Galeria Cadaqués, el va encoratjar a comprar-la. Bombelli, a més, el faria soci del magatzem. El jove de 25 anys es proposava així, l’any 2003, reiniciar un nou projecte de Galeria Cadaqués amb un fons inestimable al seu abast. Vicenç Altaió, poeta i crític d’art, amic de Malla, el va convèncer de no demorar-ho i obrir les portes aquell mateix any, fent coincidir la reobertura amb el 30è aniversari de la galeria. En quatre mesos escassos, Malla adequava l’espai i preparava una primera mostra col·lectiva amb el suport de Bombelli i d’Altaió: “Em van apadrinar: Bombelli va fer una selecció dels seus artistes clàssics, jo vaig seleccionar artistes continuadors de l’esperit d’avantguarda que m’interessaven i que no coneixia personalment".

"A través del Vicenç vam aconseguir contactar-hi i tirar endavant el projecte”, explica Malla. En va resultar l’exposició 30è aniversari – Nova generació, que inaugurava el projecte de la nova Galeria Cadaqués Dos. Des d’aleshores, tal com expressava en un manifest d’obertura on reconeixia una continuïtat amb l’esperit i la filosofia de la Galeria Cadaqués, Malla s’ha ocupat de mostrar artistes de les noves generacions que configuren el panorama artístic actual sense deixar mai de retre homenatge als clàssics representants de l’univers de Bombelli. Xavi Déu, Jesús Galdón, Jordi Benito, els germans Chapman, Jordi Vayreda, Peter Fillingham, Oscar Murillo, Juergen Teller o Albert Serra són alguns dels noms d’artistes exposats. Pel que fa a les nombroses mostres col·lectives, cal mencionar, entre les més memorables, el diàleg d’Alfredo Jaar i Perejaume amb Bruce Nauman i Tàpies, respectivament (2004), o Feed my lambs (2007), un projecte excèntric sobre l’univers del xai, col·laboració entre els anglesos Tacita Dean i Peter Fillingham, que va néixer d’una residència d’una setmana a la galeria: “Va ser un projecte summament estressant, però un dels més històrics”, recorda Malla, que no ha deixat de proposar residències artístiques a nous talents, i que treballa des de fa deu anys amb Erika Prüfert, comissària i cocomissària d’algunes de les exposicions col·lectives més recents. Amb motiu del seu 50è aniversari, la galeria acull enguany una exposició mutant que anirà incorporant, al llarg de l’estiu, algunes de les obres més emblemàtiques exposades en algun moment de la seva història.

Mig segle després del Cadaqués portfolio one, l’esperit de Bombelli perviu a mans de Malla, que segueix amb la tasca incansable de fer, del poble de la Costa Brava, una porta d’entrada d’algunes de les propostes internacionals més innovadores. Last but not least, la Galeria Cadaqués segueix conreant un ecosistema de públic inquiet i fidel que adoba el paisatge cultural cadaquesenc, i que espera l’obertura de la galeria cada nova temporada. “Esperem fer cinquanta anys més. Crec que hem fet, fem i farem bon camí”, conclou Malla amb convicció.