¿Llegir els clàssics t'ajuda a escriure o més aviat és una llosa?

Barcelona"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.

Un diàleg imaginari (Club Editor, 2021) reconstrueix les quatre dècades de convivència lectora de l'autor amb tres grans figures de la literatura francesa: Stendhal, Gustave Flaubert i Marcel Proust. ¿Fins a quin punt aquest tercet de narradors va esperonar Todó a escriure, o més aviat el va frenar? "Van ser una ajuda i una llosa, tot alhora –respon–. L'únic llibre que hauria volgut escriure era la Recherche de Proust". Com que començar la casa per la teulada era una fita paralitzant, Todó, que en aquells moments era professor a la Universitat de Barcelona, es va posar "uns límits" que li van permetre aixecar la que acabaria sent la seva primera novel·la_ "Vaig pensar en un poble, Camprodon, vaig ambientar-hi l'acció durant un estiu i hi vaig col·locar una sèrie de personatges d'un abast sociològic concret. Va ser d'aquí, que en va sortir Els plaers ficticis".

L'encant de la 'pluma' de Marcel Proust

Publicada el 1991, als 41 anys, la novel·la va marcar l'inici de la trajectòria creativa del barceloní, que inclou títols com El joc del mentider (1994), El mal francès (premi Josep Pla 2006) , L'últim mono(2015) i Gramàtica dels noms propis (2017). Dels tres autors que protagonitzen les lectures personals i enlluernadores d'Un diàleg imaginari, és Marcel Proust qui l'impressiona més: "Volia escriure'n alguna cosa que mai abans no s'hagués dit, i això és complicat, tenint en compte la gran quantitat de literatura que hi ha al voltant de la Recherche". Entre les aportacions que es llegeixen amb gran interès hi ha la de l'entrada "en la gran literatura" de "Sa Majestat la pluma". Fins a la novel·la de Proust, l'homosexualitat havia aparegut vinculada a "intel·lectuals melancòlics i jovenets absents", però allà hi entren per primera vegada en escena "els desitjos esvalotats, els senyors corpulents de gestos amanerats, els sobreentesos obscens [...], l'univers del ligue de carrer, la llengua de les loques, les loques riques i les pobres, les loques nobles i les plebees". En definitiva, una visió "explícita, plumífera i loca" de l'amor entre homes.

"Tant Flaubert com Proust van renunciar a la vida per escriure –explica Todó–. Stendhal, en canvi, va saber aplicar la seva intel·ligència extraordinària no només a la literatura, sinó també al menjar, els viatges, la música i les dones. No es prenia la literatura ni com una obligació ni com un càstig". Entre la voluminosa producció stendhaliana, Lluís Maria Todó s'atura en El roig i el negre i, sobretot, en La cartoixa de Parma. "És una novel·la que té la dificultat de la facilitat –admet–. Aparentment explica una sèrie d'intrigues de palau, però té una gran complexitat i riquesa. Passa igual que quan llegeixes les faules de La Fontaine: són tan transparents que costa veure'n la profunditat. Però hi és".

Un diàleg imaginari convida a tornar a tres clàssics de la literatura francesa dels segles XIX i XX. Ho fa en una prosa meticulosa i endreçada, esquitxada d'alguna saludable provocació, com ara el record de la "fracció minúscula i ridícula de poder" que alguns "catedràtics, degans i rectors" detenen: "L'ambició acadèmica pot ser huracanada, despietada, a mi m'ha fet patir bastant i de tant en tant també m'ha fet riure una mica".